1. Primera carta: el silenci

He arribat al far amb dues maletes i la teva jaqueta, que no he sabut deixar a casa. Fa un vent que sembla que la casa respiri.

El guarda em va donar les claus i em va preguntar quant m'hi quedaria. Li vaig dir que no ho sabia. Va assentir com si fos la resposta habitual de tothom que ve aquí, com si el far fos, des de fa dècades, un lloc on la gent va a no saber coses durant un temps.

No et vaig poder acomiadar. Ho saps? Vaig arribar a l'hospital vint minuts tard i encara ara em desperto a les tres de la matinada calculant si hauria arribat a temps sortint abans de la reunió, si hauria arribat a temps agafant l'altra carretera, si hauria arribat a temps de qualsevol de les mil maneres en què refaig aquell dia cada nit.

No sé a qui escric aquestes cartes. A tu, suposo. O a Déu, però amb Ell fa quatre mesos que no parlo, des d'aquell vespre a l'hospital en què vaig demanar-li una cosa molt concreta i Ell, o el que sigui que hi hagi, no me la va concedir.

La casa del far és petita i freda i té una escala de cargol que puja fins al fanal. El primer vespre hi vaig pujar només per veure si encara sabia mirar alguna cosa fixament sense pensar en tu. No hi vaig aconseguir.

El guarda es diu Martí i té una gossa vella que coixeja d'una pota del darrere. Menja amb mi els vespres, sense que li ho demani, com si donés per fet que ningú hauria de sopar sol en aquella casa.

No li he explicat res del que em passa i ell no m'ho ha preguntat, però la segona nit em va deixar, sense dir res, una manta plegada al peu del llit i un termos amb cafè calent per si em despertava d'hora com sol passar-me des de fa mesos. Hi ha una mena de compassió que no necessita paraules, i en Martí la practica com si fos un ofici après de mans dels seus pares, igual que el far mateix.

Vaig portar amb mi, sense saber ben bé per què, la carpeta amb els papers de l'hospital: l'informe final, la factura de l'ambulància, un full amb la lletra apressada d'una infermera que em va explicar coses que no vaig entendre fins dies després. No l'he oberta des que vaig arribar. Sé que és aquí, al calaix de sota, i saber-ho ja pesa prou.

El far en si em fa una companyia estranya, com si fos un altre habitant de la casa i no una simple construcció de pedra i vidre. Cada noranta segons gira el seu raig sobre l'aigua, i he començat, sense proposar-m'ho, a comptar aquests intervals com abans comptava la teva respiració quan dormies al meu costat, com si necessités un ritme que em digués que el temps encara avança per alguna banda.

Demà em toca trucar a la Cèlia, i no sé encara què li diré. Li diré que estic bé, suposo, perquè és el que s'espera que digui un pare a la seva filla, encara que totes dues sapiguem que no és veritat del tot. Potser, si trobo la manera, li diré una mica més que això.