2. Segona carta: la ràbia

Avui he cridat. Sol, davant del mar, com un boig de pel·lícula. Vaig baixar fins a les roques i vaig cridar el teu nom fins que la veu se'm va trencar, i després vaig cridar coses que no repetiré aquí perquè no anaven dirigides a tu.

Estic enfadat. Amb els metges, amb el trànsit d'aquell dia, amb la gent que em diu que era la seva voluntat, amb tu per no haver anat al metge abans, i sobretot amb Ell.

Vaig anar a missa cada diumenge trenta-un anys. No demanava premis. Només demanava no haver de mirar això, i mira'm ara, mirant això cada dia des d'una finestra que dona al mar més bonic que he vist mai, com si el paisatge se'n rigués de mi.