5. Cinquena carta: la comunitat

Avui ha trucat en Ferran, del grup de la parròquia, per tercera vegada des que sóc aquí. Les altres dues no li vaig contestar. Aquesta sí.

M'ha dit que no calia que parlés, que només volia que sabés que dijous es reuneixen com sempre i que hi ha una cadira que és meva quan vulgui. No m'ha demanat explicacions ni m'ha dit cap frase feta sobre la voluntat de Déu, cosa que li agraeixo més del que sabria explicar.

Li he explicat, sense voler-ho, part del que he escrit en aquestes cartes: la ràbia, el silenci, l'olor de la jaqueta que se'n va. Ell m'ha escoltat sense interrompre'm, i al final m'ha dit una cosa que m'ha quedat clavada: «La fe no és no tenir dubtes. És seguir trucant a la porta encara que trigui a obrir-se.»