7. Setena carta: el retorn

Fa tres mesos que sóc a casa i encara escric aquestes cartes, tot i que ja no tinc excusa del far ni del mar per justificar-les. Les escric al vespre, a la mateixa taula de sempre, i m'he adonat que no les escric per no oblidar-te, sinó perquè m'has ensenyat, sense voler-ho, que parlar amb algú que ja no hi és també és una manera de seguir vivint amb els dos peus a terra.

El pis és el mateix i no ho és. He deixat la teva roba a l'armari, però ara hi ha també coses meves noves barrejades amb les teves, cosa que abans no hauria sabut fer sense sentir-ho com una traïció. La Cèlia diu que és bon senyal. Jo encara no ho sé, però ho deixo estar.

En Pol va venir al far, com havíem quedat, i ens vam passar dos dies gairebé sense parlar de tu, parlant només del mar, de la gossa d'en Martí, de coses petites que ens van servir per retrobar-nos de mica en mica, com dues persones que s'havien allunyat sense saber ben bé per què. El darrer vespre, ja al cotxe, em va dir que li sabia greu no haver vingut abans, i jo li vaig dir que jo tampoc havia sabut demanar-li-ho, i que potser cap dels dos hi tenia més culpa que l'altre.