8. Vuitena carta: un any

Avui fa un any. He anat al cementiri sol, de matí, abans que la Cèlia i en Pol arribessin per dinar tots junts com havíem quedat. He portat flors del jardí d'una veïna que insisteix cada any a donar-me-les sense cobrar-me-les, «perquè les flors que es compren no diuen el mateix que les que es regalen», diu ella, i jo ja no li discuteixo aquesta lògica seva.

M'he assegut a terra, cosa que no havia fet mai en un cementiri perquè em semblava una manca de respecte, i li he explicat en veu baixa tot el que ha passat aquest any: el far, en Martí i la seva gossa, les cartes que ara guardo en una capsa de fusta que vaig comprar expressament, la reconciliació amb en Pol, la feina que he après a portar més a poc a poc.

També li he dit que he tornat a parlar amb Déu, encara que no sàpiga ben bé de quina manera ni amb quines paraules, i que ho faig sobretot per ella, perquè hi creia amb una confiança que jo no vaig tenir mai i que ara, per fi, començo a entendre una mica millor des que sé el que costa mantenir-la quan tot s'enfonsa.