Dotze minuts de silenci

El tren de les 7:14 s'aturava sempre al mateix punt del túnel, entre Sants i Bellvitge, i s'hi quedava entre deu i quinze minuts. Ningú sabia per què. Feia dos anys que passava, i amb el temps s'havia convertit en una peça més de la maquinària invisible de la ciutat, com el semàfor que triga massa a canviar o la finestreta que sempre tanquen abans d'hora. Els passatgers habituals, aquells que agafaven el mateix tren cada matí feiners, ja no s'hi fixaven ni es queixaven. Simplement ho sabien, i ho incorporaven al càlcul de l'hora d'arribada, com qui suma cinc minuts de propina a un semàfor difícil.

En Marc Vidal feia sis anys que agafava aquell tren. Era director d'operacions en una empresa mitjana de logística, un càrrec que sonava més important del que era, però que li exigia, tot i així, una disponibilitat quasi total: correus a les sis del matí, trucades a les onze de la nit, reunions que es convocaven amb una hora de marge i que ningú gosava ajornar. Havia après a viure amb el mòbil com una extensió de la mà, i el túnel, amb la seva absència total de cobertura, era per a ell una petita mort diària, un forat negre que li robava, deia, la seva estona més productiva del dia.

Havia provat de tot per aprofitar aquells minuts abans que la xarxa desaparegués. Baixava correus abans d'entrar al túnel per poder-los llegir sense connexió. Escoltava podcasts d'economia a doble velocitat, perquè algú li havia dit un dia que la ment humana processa més de pressa del que la parla normal permet, i ell s'ho havia cregut sense qüestionar-ho gaire, com es creia moltes coses que li permetien no aturar-se. Repassava mentalment l'agenda del dia, ordenava prioritats, redactava en el cap respostes a missatges que encara no havia rebut. Res del que feia, però, aconseguia que aquells dotze minuts —la mitjana, havia calculat, després de mesos d'observació obsessiva— deixessin de semblar-li un robatori.