1. La carta del notari

La carta va arribar un dimarts, entre una factura de la llum i propaganda d'una assegurança dental. En Ramon la va deixar sobre la taula tres dies abans d'obrir-la.

El seu pare havia mort feia catorze mesos i ell no havia tornat al poble ni per l'enterrament. Tenia motius, o això es deia a si mateix cada vegada que el pensament hi anava a parar. La feina, deia. La distància, deia. La veritat era més senzilla i més lletja: no sabia com tornar a un lloc que havia decidit odiar per comoditat.

El notari li comunicava que li corresponia una finca de dues hectàrees d'oliveres velles a la vall, i que calia decidir què se'n feia abans que l'ajuntament reclamés per abandonament. Al final del full hi havia un telèfon i una signatura amb una lletra que a en Ramon li va semblar antiga, com de temps que ja no funcionen així.

Va mirar el mapa al mòbil. Tres hores i mitja de cotxe. Va dir a la seva dona, la Cristina, que hi aniria un cap de setmana, vendria allò i tornaria dilluns. Ella el va mirar per sobre de les ulleres, amb la mena de mirada que no diu res i ho diu tot, i va contestar només: «D'acord.»

Van ser catorze setmanes.

Abans de marxar, va anar a l'habitació dels nens a fer-los un petó mentre dormien. En Martí, el petit, es va remoure i li va preguntar entre son si anava a un lloc bonic. En Ramon no va saber què respondre i li va dir que sí, que segur que sí, encara que aleshores no ho pensava.

Va conduir amb la ràdio apagada. Cada quilòmetre el duia més a prop d'un lloc que havia après a no anomenar en veu alta, i cada quilòmetre notava una opressió al pit que atribuïa al cafè de la matinada.