2. La casa que no havia canviat

El poble tenia quatre carrers i una plaça amb un plàtan enorme. Res no havia canviat excepte que ara tot semblava més petit i més cansat, com si els anys li haguessin encongit les cases igual que encongeixen la roba mal rentada.

La casa feia olor de tancat i de fusta. Al menjador hi havia encara el calendari del 2011, l'any que ell havia marxat, amb una creu vermella al 14 de març que no va saber què significava fins que va recordar que aquell dia havia estat l'última discussió important amb el seu pare.

Va obrir les finestres una a una, com si volgués airejar no només la casa sinó tot allò que hi havia quedat suspès. La pols va sortir volant en un raig de sol i durant un instant va tenir la sensació ridícula que era el pare qui se n'anava, per fi, d'aquella habitació.

Va trobar a la calaixera les seves llibretes de l'escola, guardades per ordre de curs, amb una goma elàstica que es va desfer en tocar-la. El seu pare, que no li havia dit mai que estigués orgullós de res, havia guardat catorze anys de llibretes. Va obrir la de tercer i hi va trobar, al marge d'un exercici de matemàtiques, un dibuix seu d'un tractor mal fet i, escrit a llapis amb la lletra del pare, una única paraula: «Bé.»

Es va asseure a terra amb les llibretes al voltant, com un home que fa inventari d'una vida que no sabia que existia en paral·lel a la seva.

Aquella nit va dormir malament. Va somiar amb el pare jove, plantant un arbre en un terreny que al somni no s'acabava mai. Al matí, en obrir la finestra, va veure la vall plena d'oliveres i va entendre per primera vegada que allò no era una finca. Era una feina de dues generacions.

Va baixar al poble a comprar pa i cafè. La dona de la botiga el va mirar dues vegades abans de reconèixer-lo. «Ets el fill d'en Sebastià», va dir, no com una pregunta. En Ramon va assentir i ella li va posar dos crestalls més al paper, sense cobrar-los, com si el dol es pogués pagar en pa.