3. Quim, el veí

En Quim tenia setanta-dos anys i les mans com escorça. Es va presentar amb un pot de mel i una pregunta directa: si venia a vendre o a quedar-se.

—A vendre —va dir en Ramon.

—Bé. Almenys ets sincer. El teu pare no ho era gaire.

Van seure a l'ombra. En Quim va explicar coses que en Ramon no sabia: que el seu pare havia perdut la meitat de la collita el 2003 avalant un préstec d'un cosí que va desaparèixer; que havia treballat set anys de nit en una fàbrica de conserves per no vendre ni un pam de terra; que durant un temps havia dormit al cotxe els dimarts i dimecres per estalviar-se el trajecte i poder-se llevar més d'hora l'endemà.

—Per què no ho va dir mai? —va preguntar en Ramon.

—Perquè creia que això no s'explica. Que es fa i ja està. Els de la seva generació confonien el silenci amb la decència.

—I tu com ho saps, tot això?

—Perquè jo li vaig deixar diners dues vegades i les dues me'ls va tornar amb interès, encara que jo no els hi volia. Era orgullós com una mula i valent com poques persones que he conegut.

En Ramon va callar una estona llarga. Va pensar en totes les vegades que havia interpretat el silenci del seu pare com a indiferència, i en com de fàcil és equivocar-se quan es decideix no preguntar.

—Per què no em vas dir res d'això a mi, abans, quan encara hi era a temps de parlar-ne amb ell?

En Quim el va mirar amb una barreja de compassió i cansament. —Perquè no vas venir. I no t'ho dic per fer-te mal, fill. T'ho dic perquè ho entenguis d'una vegada.

Aquella tarda en Ramon va caminar sol per la finca fins que va fer-se fosc, tocant els troncs nusos de les oliveres com qui llegeix una escriptura en braille que ha après massa tard.