4. El comprador

El comprador va venir de la capital amb un cotxe gran i una oferta raonable. Volia arrencar les oliveres i posar-hi plaques solars. Parlava amb la seguretat de qui sempre ha tancat els tractes que es proposava tancar.

En Ramon havia anat allà precisament per rebre una oferta com aquella. Va escoltar-la de peu, amb les mans a les butxaques, i va sentir una resistència a l'estómac que no sabia d'on venia.

—És una bona oferta —va dir el comprador—. Millor que qualsevol cosa que en trauria vostè amb l'oli.

—Ho sé —va contestar en Ramon, i es va sorprendre ell mateix afegint—: Encara així, necessito una setmana.

El comprador va somriure com somriu qui està acostumat a esperar poc, però va acceptar. Va deixar una targeta a sobre la taula, amb el logotip d'una empresa d'energia que en Ramon no havia sentit anomenar mai.

Aquella tarda, en Ramon va agafar unes tisores de podar rovellades i va estar tres hores treballant en un sol arbre. No sabia fer-ho. Ho va fer malament: va tallar branques que no calia tallar i en va deixar creixent-se'n de mortes. Però quan va acabar, suat i amb les mans plenes de talls petits, va tenir la sensació estranya i incòmoda d'haver fet alguna cosa que valia la pena, encara que fos mal feta.

Va trucar a la Cristina aquella nit. Li va explicar l'oferta i, sense saber ben bé per què, també li va explicar el que li havia dit en Quim sobre el préstec i les nits al cotxe.

—I ara què vols fer? —li va preguntar ella, sense la impaciència que en Ramon esperava.

—No ho sé. Crec que no vull ser jo qui acaba el que ell va aguantar quaranta anys.

Hi va haver un silenci a l'altre costat de la línia, i després la veu de la Cristina, més suau: —Doncs no ho facis. Però pensa-ho bé, Ramon, perquè jo no puc portar sola la casa quatre mesos.

Va dormir com feia anys que no dormia, amb les mans encara enganxoses de saba i la consciència, per primer cop en molt de temps, tranquil·la.