5. La primera collita

No va vendre. Va demanar excedència, cosa que a casa va provocar dues setmanes molt tenses i una conversa llarga que va acabar amb la Cristina dient que vindria a veure allò abans de jutjar-ho.

Va venir. Es va quedar quatre dies. El tercer va aparèixer al camp amb un barret impossible que havia trobat a l'armari de l'entrada i li va dir que si allò havia de tirar endavant, calia un pla i no una nostàlgia.

—No pots viure de records de gaire bon aspecte —li va dir, mentre repassava amb el dit un full ple de números—. Necessites saber quant costa collir, quant costa portar al molí, i quant en traus de cada litre.

Van fer números amb en Quim, asseguts els tres a la taula de la cuina fins tard. Sortia just. Sortia molt just. Però sortia, si es reduïen despeses i si en Ramon aprenia a fer ell mateix el que abans pagava a fer a jornalers.

La Cristina va tornar a la ciutat amb els nens, però amb un acord nou: en Ramon es quedaria fins després de la collita, i llavors decidirien junts. Els nens el trucaven cada vespre per videotrucada i li ensenyaven dibuixos d'oliveres que semblaven núvols amb cames.

L'estiu va ser dur. En Ramon va aprendre a podar de veritat, a reconèixer les plagues, a distingir el so del vent que anuncia pluja del que no anuncia res. Es va fer talls, cremades de sol, i una tarda va vomitar de calor sota un arbre, cosa que en Quim va trobar, francament, força divertida.

La primera collita van ser mil dos-cents quilos, la meitat del que la finca havia donat mai. Van portar les olives al molí en un remolc prestat i en Ramon va estar assegut al banc de la sala d'espera mirant la premsa com si fos un part, amb el cor bategant-li més de pressa del que hauria de bategar per un procés purament mecànic.

Quan va sortir el primer raig d'oli, verd i espès, en Quim li va posar la mà a l'espatlla i no va dir res, i aquell silenci va ser, per fi, un silenci que en Ramon va saber llegir.