6. El camí

Van embotellar-ne quatre-centes ampolles. A l'etiqueta hi van posar el nom del seu pare, Sebastià, perquè cap dels dos va trobar millor idea. En Ramon hi va afegir, a sota, en lletra petita, l'any de naixement i l'any de la mort, com si volgués que l'ampolla fos també una petita làpida útil.

El dia que van obrir la primera, en Quim va fer un gest amb la mà com dient que allò no era gran cosa, i després va marxar cap a casa seva sense acabar-se el got, cosa que en Ramon va entendre com el màxim elogi que rebria mai d'aquell home.

Al vespre va pujar al camí de les oliveres, aquell corriol que el seu pare pujava cada matí durant quaranta anys. Es va aturar al mateix punt on el vell s'aturava a mirar, un revolt des d'on es veia tota la vall i, més lluny, el campanar del poble.

No hi va haver revelació. No va sentir cap veu. Només va tenir la sensació, molt tranquil·la, de ser part d'alguna cosa que havia començat abans que ell i que continuaria després.

—Perdona'm —va dir en veu alta, i no sabia del cert si ho deia al seu pare o si s'ho deia a si mateix.

El vent va moure les fulles, que és el que fa el vent. En Ramon va baixar a casa a fer el sopar.

Va trucar la Cristina i li va dir que tornaria a casa la setmana següent, però que la finca la portarien juntament amb en Quim, a distància, i que als estius hi passarien tots plegats un mes.

—I la feina? —va preguntar ella.

—Ja he parlat amb l'empresa. M'han ofert reduir jornada. No és el que teníem pensat, però potser és el que necessitem.