7. Anys després

Quatre anys més tard, en Martí, ja de dotze anys, va passar el primer estiu sencer collint amb el seu pare, amb les mans plenes de butllofes que ensenyava als amics amb un orgull absurd i preciós.

En Quim havia mort a l'hivern, tranquil, mentre dormia, i havia deixat dit al notari que volia que l'enterressin amb vista a la vall. En Ramon va complir-ho i, al funeral, va dir unes paraules curtes que acabaven així: «Em va ensenyar més en tres estius que ningú en trenta anys, i m'ho va ensenyar sense donar-se importància, que és la manera més difícil d'ensenyar res.»

La finca havia crescut fins a les quatre hectàrees, comprant-ne dues més d'un veí que se n'anava a viure a la ciutat. L'oli portava ja el nom «Sebastià i fill» a l'etiqueta, i es venia en una botiga de productes de la comarca i, des de feia un any, també en línia.

Una tarda de tardor, mentre feien la revisió dels arbres abans de l'hivern, en Martí li va preguntar a en Ramon per què havia trigat tant a tornar, després de la mort de l'avi.

En Ramon es va aturar, amb les tisores a la mà, i va pensar la resposta amb calma.

—Perquè creia que tornar volia dir perdre. I resulta que era just al contrari.

Van seguir podant fins que va fer-se fosc, en silenci, el mateix silenci que un dia havia semblat a en Ramon una condemna i que ara sentia com una llengua pròpia, apresa a còpia d'anys i de terra.