8. L'etiqueta nova

Quan en Martí va complir setze anys, va demanar com a regal no un telèfon nou sinó un cap de setmana sol amb el seu pare a la finca, sense la Cristina ni els cosins, només ells dos i les oliveres.

Van passar-lo revisant el rec, arreglant una tanca que el vent havia mig tombat i parlant, per primer cop amb calma, de coses que fins llavors només s'havien dit de passada: de com havia estat créixer sabent que el pare marxava cada estiu «al poble», de la por que en Ramon havia tingut, els primers anys, de repetir amb el seu fill el mateix silenci que havia rebut del seu.

—No t'hi assemblo tant, a l'avi —va dir en Martí una nit, mirant el foc—. Tu parles molt més que ell, per lo que expliques.

—Espero que sí —va contestar en Ramon—. Encara que de vegades penso que el silenci d'ell amagava més amor del que jo sabia veure. Voldria que tu no haguessis de descobrir-ho tan tard com jo.

Aquell estiu van decidir junts canviar l'etiqueta de l'oli per primer cop en anys: hi van afegir, sota el nom «Sebastià i fill», una tercera línia amb una lletra més petita que deia només «i net», encara que en Martí trobava una mica precipitat allò de comprometre's amb una finca que encara no sabia si volia heretar.

—No cal que ho decideixis ara —li va dir en Ramon, veient-li el dubte a la cara—. Jo tampoc ho vaig decidir de cop. Ho vaig anar decidint any rere any, collita rere collita. L'etiqueta pot esperar que tu estiguis segur.

En Martí, però, va insistir a deixar-hi la paraula. «Encara que no ho tingui clar del tot», va dir, «m'agrada saber que hi ha un lloc que m'espera, per si un dia el vull.» I amb això en Ramon va entendre que havia aconseguit, sense buscar-ho, el que el seu pare no havia sabut donar-li mai amb paraules: la certesa tranquil·la de tenir un lloc on tornar.

Van tancar la temporada amb una collita mitjana, ni la millor ni la pitjor, i amb la sensació compartida, per primer cop entre pare i fill, de formar part de la mateixa història sense necessitat de demostrar-s'ho l'un a l'altre.