9. La finca gran

Quan en Ramon va complir seixanta anys, la família va celebrar-ho a la finca amb una taula llarga posada entre els arbres, amb la Cristina fent d'amfitriona i en Martí, ja adult, servint el vi amb la solemnitat exagerada de qui vol que tot surti perfecte.

Hi havia també la Carme, filla d'en Quim, que havia heretat les terres del seu pare i que, des de feia uns anys, compartia amb en Ramon la maquinària i la feina del molí en una societat informal segellada amb una encaixada de mans i res més, perquè així ho havien après tots dos dels seus pares.

—Mai m'hauria imaginat que acabaríem sent socis —li va dir la Carme, alçant el got—. El teu pare i el meu es discutien per la reguera cada estiu.

—I ara nosaltres compartim la collitadora —va contestar en Ramon, rient—. Suposo que hem millorat una mica la relació entre les dues finques.

Després de sopar, en Martí es va aixecar amb el got a la mà i va explicar a tots els convidats que havia decidit, per fi, què faria amb l'etiqueta que portava el seu nom des dels setze anys: es quedaria a portar la finca a jornada completa, deixant la feina que tenia a la ciutat, perquè havia entès, va dir, que hi ha herències que no pesen, que alleugen.

En Ramon no va poder dir res durant una estona. Va mirar el seu fill, després els arbres, després la Cristina, que li somreia amb els ulls plens, i finalment va aixecar el seu got també.

—El teu avi no parlava mai dels seus sentiments —va dir, amb la veu una mica trencada—. Jo he après a parlar-ne, encara que em costi. I ara em costa dir-te només que estic orgullós de tu, perquè és poc per a tot el que sento. Així que et diré una altra cosa que ell no em va poder dir mai a mi a temps: benvingut a casa.

Aquella nit, quan tothom ja havia marxat, en Ramon va pujar sol pel camí de les oliveres, com feia cada aniversari des de feia anys, i es va aturar al mateix revolt de sempre. La vall estava fosca i tranquil·la, amb les llums del poble parpellejant a baix. No va dir res en veu alta, aquell cop. Ja no calia.

Els dies següents, mentre ajudava a recollir les taules i les cadires prestades pels veïns, en Ramon va trobar-se pensant en totes les coses que el seu pare no havia arribat a veure: el naixement d'en Martí, l'ampliació de la finca, aquell sopar llarg entre els arbres amb tres generacions assegudes a la mateixa taula. Va pensar que hi ha una manera d'honrar els morts que no consisteix a parlar-ne cada dia, sinó a fer créixer allò que van deixar fins que ja no cap en el record que en teníem.

La Cristina, que el coneixia com ningú, li va dir aquella nit, mentre plegaven les últimes cadires: —Ets més com ell del que et penses. Ell tampoc en parlava, del que sentia. Ho feia créixer, simplement. —En Ramon hi va estar d'acord sense dir res, que era, per fi, la manera que havia après d'estar-hi d'acord amb les coses més importants.