10. L'etiqueta completa

Dos anys després, en Martí va portar per primer cop una noia a la finca, la Judit, veterinària de la comarca veïna que havia conegut arreglant una pota trencada a un dels gossos pastors. La va presentar a taula amb un nerviosisme que a en Ramon li va recordar, sense voler, el seu propi nerviosisme de jove.

La Judit va resultar tenir mans de pagesa tot i no haver-ho estat mai, i al cap de dos dies ja discutia amb en Ramon sobre l'espaiat dels regs nous com si hagués crescut entre oliveres. La Cristina, observant-los des de la finestra de la cuina, va comentar que aquella família s'havia acostumat a créixer sumant gent que no hi havia nascut, i que potser aquella era, al final, la seva manera particular de fer arrels.

Al cap d'un temps, quan la Judit i en Martí es van instal·lar junts en una caseta reformada al costat de la finca gran, van decidir dedicar mitja hectàrea a varietats noves, més resistents a la sequera, cosa que va provocar la primera discussió seriosa entre pare i fill des de feia anys.

—Els avantpassats no experimentaven —va dir en Ramon, més per costum que per convicció real.

—Els avantpassats van plantar el que tenien a mà en el seu moment —li va respondre en Martí, sense alçar la veu—. Si haguessin tingut aquestes varietats, també les haurien plantades. El respecte no és fer sempre igual. És cuidar bé el que ve després.

En Ramon hi va rumiar tota una tarda, assegut al mateix revolt del camí on tantes vegades havia buscat respostes, i l'endemà va donar el vistiplau, no sense afegir, mig rient, que si allò fracassava la culpa seria tota del seu fill.

No va fracassar. Les noves varietats van resistir millor la sequera de l'estiu següent, un dels més durs que es recordaven a la comarca, i l'oli que en va sortir, més suau, es va acabar venent tan bé com el de sempre.

El dia que van tornar a canviar l'etiqueta, hi van afegir un quart nom: el de la Judit. «Sebastià, fill, net i Judit», es va llegir en veu alta a la taula de la cuina, i tots hi van trobar, sense dir-ho, que aquella llista de noms començava a semblar-se menys a un inventari i més a una casa amb la porta oberta.

Un vespre d'hivern, mentre revisaven junts els comptes de l'any a la cuina, la Judit va proposar obrir la finca un cap de setmana l'any perquè la gent del poble i de fora poguessin venir a veure com es collia i es premsava, no com un espectacle sinó com una manera d'explicar la feina que hi havia darrere de cada ampolla. En Ramon hi va dubtar al principi, amb la reticència de qui encara guarda la finca com un lloc privat de dol i de feina, però va acabar cedint quan en Martí li va recordar que el seu avi, si l'haguessin deixat, també hauria volgut ensenyar el que sabia a qui tingués ganes d'aprendre-ho.

La primera jornada de portes obertes va portar més gent de la que esperaven: famílies amb criatures que no havien vist mai una premsa d'oli, un grup d'estudiants d'agronomia que van omplir en Ramon de preguntes que li van costar de respondre, i la Carme, que hi va portar la seva pròpia collita per comparar-la amb la d'ells entre rialles i una mica de competència sana. Al final del dia, asseguts tots plegats a la mateixa taula llarga de sempre, en Ramon va adonar-se que la finca havia deixat de ser només l'herència d'un home per convertir-se en una cosa compartida, oberta, que ja no depenia només d'ell perquè continués existint.