El gos que esperava a la porta

En Bufa era un gos petit i pelut, de color caramel, amb una orella dreta i l'altra sempre una mica ajaguda, com si li hagués quedat mig adormida des de cadellet. Vivia amb la família de la Berta en una casa amb un jardí menut, un cirerer torçut i una porta de fusta vella que grinyolava cada vegada que s'obria.

Cada tarda, a les cinc menys deu en punt, en Bufa deixava el que estigués fent —fos rosegar una sabatilla vella, fos dormir al sol de la finestra— i anava a asseure's al graó de la porta. S'asseia amb les orelles dretes, o gairebé, i els ulls fixos al camí que baixava des de l'escola.

Ningú li havia ensenyat a fer-ho. Ningú l'hi havia demanat. Simplement, un dia, quan encara era un cadell que tot just aprenia a no ensopegar amb les seves pròpies potes, va sentir que a les cinc passava alguna cosa bona, i des de llavors el seu cos ho sabia abans que ell mateix ho pensés.