El llum de la Marina

La Marina tenia por de la foscor. No de la foscor de fora, que té estrelles, sinó de la de dins de l'habitació, que és més negra.

Cada nit demanava que li deixessin el llum encès. I cada nit, quan s'adormia, algú l'apagava.

—I si em desperto i no hi ha llum? —preguntava.

—Doncs escoltaràs —deia la iaia—. Sentiràs la nevera, sentiràs el rellotge i em sentiràs a mi respirant a l'altra habitació. Quan tot això hi és, vol dir que la casa et guarda.

La Marina no acabava de creure-s'ho del tot. Una nit va decidir fer una prova. Va tancar els ulls, però en comptes de dormir, va parar l'orella.

Va sentir la nevera fent el seu brunzit petit, com un gat molt lluny. Va sentir el rellotge del passadís: tic, tac, tic, tac, sempre igual, sempre segur.

I va sentir la iaia, a l'altra habitació, respirant fluixet. Entrava aire, sortia aire. Entrava aire, sortia aire.

—Tot hi és —va xiuxiuejar la Marina—. La nevera hi és. El rellotge hi és. La iaia hi és.

Però la por no se'n va anar del tot aquella nit. Quan la casa va quedar en silenci total, la Marina va notar un fred petit al pit i es va aixecar corrents cap a l'habitació de la iaia.

—Iaia, no sento res —va dir, esverada—. S'ha aturat tot.

La iaia es va despertar a poc a poc i va somriure a la penombra.

—No s'ha aturat res, cor meu. Ets tu que has corregut i ara només sents el teu cor, que va molt de pressa. Escolta'l.

La Marina es va posar la mà al pit. Bum-bum, bum-bum, bum-bum. Anava molt ràpid, com un conill.

—El meu cor també hi és —va dir, sorpresa.

—I sempre hi serà —va respondre la iaia—. Fins i tot quan no el sentis, treballa per tu, de dia i de nit, sense parar mai ni un segon.

Es van quedar assegudes juntes una estona, escoltant els tres sorolls de la casa i el quart, el més important: el cor de la Marina, que a poc a poc anava reduint la velocitat.

—Vols que et deixi el llum encès avui? —va preguntar la iaia.

La Marina hi va pensar. —No —va dir finalment—. Vull provar d'escoltar.

Va tornar al seu llit. Es va tapar fins al nas i va tancar els ulls. La nevera. El rellotge. La respiració de la iaia, ara més a prop, perquè havia deixat la porta oberta.

I el seu propi cor, que ja anava tranquil, bum... bum... bum..., com uns passos suaus que caminaven cap al son.

Aquella nit la Marina es va despertar de matinada. Estava tot fosc, més fosc que mai. Per un moment el cor li va tornar a anar de pressa.

Però es va quedar quieta i va escoltar: la nevera, el rellotge, la respiració de la iaia. Tot hi era.

I va pensar que la foscor només era la casa dormint, amb tots els seus sorolls petits fent guàrdia com soldats amables que no fan fressa.

Es va girar i va tornar a dormir també ella, amb un peu fora de les mantes perquè feia una mica de calor.

L'endemà, al matí, va explicar-ho tot a la iaia mentre esmorzaven pa amb tomàquet.

—He après una cosa —va dir la Marina, molt seriosa, amb els llavis plens de molles—. La foscor no fa soroll, però la casa sí. I mentre hi hagi soroll de casa, vol dir que tothom hi és.

La iaia li va fer un petó al cap i li va dir que era la nena més valenta que coneixia, encara que fes una setmana havia plorat perquè una aranya s'havia passejat pel bany.

—Això és una altra por —va riure la Marina—. De les aranyes en parlarem un altre dia.

Des d'aquella nit, la Marina va deixar de demanar el llum encès. Alguna vegada, quan tenia un mal somni, encara anava a l'habitació de la iaia només per assegurar-se que la respiració hi era.

I sempre hi era. Perquè hi ha coses que, encara que no es vegin, no per això deixen d'estar-hi, esperant-te fidelment a l'altra banda de la porta.

Amb el temps, la Marina va inventar un joc nou. Quan anava a dormir a casa d'una amiga, o quan estaven de vacances en un lloc desconegut, feia el mateix: parava l'orella i buscava tres sorolls que li diguessin que no estava sola.

A casa de la iaia Rosalia, al poble, eren els grills. A casa de la cosina Nuri, a la ciutat, era el trànsit llunyà, com un riu de cotxes que no s'aturava mai. Al càmping, un estiu, va ser el vent entre els pins, que feia una remor com si algú passés pàgines d'un llibre molt gran.

—Cada lloc té la seva música de nit —li va explicar la iaia—. Només cal aprendre a escoltar-la sense por.

Un dia, a l'escola, la mestra va demanar que expliquessin un truc per no tenir por. Uns companys van dir que dormien amb un peluix, d'altres que deixaven la porta oberta.

Quan li va tocar a ella, la Marina es va posar dreta davant de tota la classe.

—El meu truc és escoltar —va dir—. Quan tinc por, en comptes de tapar-me les orelles, les destapo. Sempre hi ha algun soroll que em diu que no estic sola: la nevera, un rellotge, algú respirant a prop. Fins i tot el vent compta.

Un nen que es deia Martí va aixecar la mà: —I si un dia no hi ha cap soroll?

La Marina hi va pensar seriosament, com feia la iaia quan li preguntaven coses difícils.

—Llavors escolto el meu propi cor —va dir—. Ell sempre hi és, encara que tot el món calli.

Aquella tarda, quan va tornar a casa, va explicar a la iaia el que havia dit a classe. La iaia la va escoltar amb els ulls una mica humits, dels que es posen quan una cosa t'emociona per dins.

—Sembla mentida que la nena que fa un any em despertava cada nit per la por, ara ensenyi als altres a no tenir-ne —va dir.

—És que la por no ha marxat del tot, iaia —va confessar la Marina—. Encara em ve, de tant en tant. Però ara sé què fer-hi quan arriba.

—Això és créixer —va dir la iaia—. No és que la por desaparegui per sempre, sinó que un dia saps agafar-la de la mà i dir-li: «Ja pots venir, si vols, però avui no manes tu.»

Aquella nit, com tantes altres, la Marina es va tapar fins al nas, va escoltar la nevera, el rellotge i la respiració de la iaia, i es va adormir abans que el rellotge marqués deu vegades més el «tic, tac».

I a fora, sense que ella ho sabés, la lluna feia també la seva feina fidel: vetllar la casa des del cel, en silenci, com una àvia molt més gran que totes les altres.

Van passar els mesos i va arribar l'hivern, que a casa de la Marina volia dir nits més llargues i més fosques, i finestres que es tancaven abans que el sol acabés de baixar del tot.

Un vespre de tempesta, els llums de tot el carrer es van apagar de cop. Va ser un tro molt fort, seguit d'un silenci estrany, com si la casa hagués contingut la respiració.

—S'ha anat la llum! —va cridar la Marina, i per un moment el cor li va tornar a bategar de pressa, com abans.

La iaia va encendre una espelma a la cuina i la va dur a l'habitació amb les mans fetes cassoleta perquè el vent de la finestra no l'apagués.

—No passa res —va dir—. Avui la nevera calla, però nosaltres no. Vine, seurem juntes fins que torni el corrent.

Es van asseure al llit, embolicades amb la manta de llana, i la Marina va escoltar: la pluja contra el vidre, el tro llunyà que s'allunyava cap a la muntanya, i la respiració de la iaia, calmada com sempre.

—Fins i tot sense llum, sense nevera i sense rellotge, la casa em parla —va dir la Marina, sorpresa d'ella mateixa—. Només ha canviat la cançó.

La iaia li va donar un got de llet calenta que havia escalfat al foc de gas, que encara funcionava, i li va explicar contes de quan ella era petita i no hi havia llum elèctrica a totes les cases del poble.

—Aleshores tothom sabia escoltar la nit —va dir—. Ara heu de reaprendre-ho una mica, però se us dona molt bé, sobretot a tu.

Quan la llum va tornar, dues hores després, la Marina ja s'havia adormit sobre l'espatlla de la iaia, amb el got buit a la falda i un somriure petit als llavis, com si en somnis encara escoltés la pluja.

L'endemà, al pati de l'escola, va explicar a tothom la nit sense llum, i des d'aquell dia els seus companys la van començar a anomenar, en broma i amb carinyo, «la nena que sent la foscor».

A ella li agradava aquest nom. Perquè sentir la foscor, havia après, no volia dir tenir-ne por, sinó saber que, fins i tot quan no es veu res, sempre hi ha alguna cosa bategant a prop teu que et diu que no estàs sol.