El pastor i l'ovella número cent

El pastor Elies tenia cent ovelles, i les coneixia totes pel nom, cosa que era molt difícil, perquè totes eren blanques i totes belaven igual.

N'hi havia una que es deia Farigola, perquè sempre s'aturava a menjar-ne. N'hi havia una altra que es deia Núvol, perquè quan corria semblava que volava. I n'hi havia una, la més petita de totes, que es deia Nou, perquè sempre havia estat la número noranta-nou en néixer... fins que en va néixer una altra i es va convertir en la número cent.

Nou era una ovella especial, no perquè fos diferent per fora, sinó perquè sempre s'endarreria. Mentre les altres corrien cap al corral, ella s'aturava a mirar una papallona, o a olorar una flor que li havia cridat l'atenció.

—Ei, Nou, afanya't! —li deia sovint l'Elies, encara que ho deia amb un somriure, perquè en el fons li agradava el seu ritme diferent.

Cada matí, l'Elies obria la porta del corral i les cent ovelles sortien cap a la muntanya, formant un riu blanc que baixava pels camins de pedra cap a les pastures verdes.

Passaven el dia menjant herba fresca, bevent aigua del rierol, i descansant a l'ombra dels pins quan el sol pujava massa alt.

L'Elies les vigilava totes, comptant-les de tant en tant sense que se n'adonessin, com fa un pare que compta els fills abans de dormir sense dir-los-ho.

Un vespre d'estiu, quan el cel es començava a tenyir de color taronja i la muntanya es preparava per a la nit, l'Elies va donar l'ordre de tornar cap al corral.

Les ovelles van baixar en fila, una darrere l'altra, per l'estret camí de pedres que portava al poble. L'Elies anava al final, com sempre, assegurant-se que ningú es quedés enrere.

En arribar al corral, va tancar la porta de fusta i, com feia cada nit, va començar a comptar-les una a una, tocant-los suaument el cap mentre passaven.

—Noranta-set, noranta-vuit, noranta-nou...

Es va aturar. Va tornar a comptar, per si de cas s'havia equivocat. Noranta-nou. Faltava una.

El cor li va fer un salt petit. Va recórrer amb la mirada tot el corral, buscant aquella llana blanca entre les altres, però no la va trobar.

—Falta la Nou —va dir en veu alta, com si dient-ho fes que fos menys veritat.

Els seus amics pastors, que aquell vespre havien vingut a fer-li companyia amb un porró de vi i un tros de formatge, van riure una mica.

—Deixa-la, Elies —va dir un d'ells—. Ja tornarà sola. Sempre es queda enrere, però sempre acaba trobant el camí.

—A més, és tard —va dir un altre—, i fa fred a la muntanya de nit. I noranta-nou ovelles calentes són gairebé cent. No val la pena arriscar-se per una de sola.

L'Elies els va escoltar en silenci, mirant les noranta-nou ovelles que ja s'havien arraulit les unes contra les altres per escalfar-se, tranquil·les i satisfetes.

Però quan va tancar els ulls un moment, va veure-hi la cara de la Nou: aquells ulls grossos i una mica espantats, aquella manera d'endarrerir-se no per dolenta, sinó perquè el món li semblava ple de coses per mirar.

—No —va dir finalment, agafant el fanal que penjava de la porta—. Noranta-nou no és cent. I la Nou és tan meva com totes les altres.

Els amics li van dir que estava boig, que la nit era freda, que la muntanya tenia barrancs perillosos, que valia més esperar a l'endemà quan hi hagués llum.

Però l'Elies ja s'havia posat la capa gruixuda i havia agafat el bastó llarg amb què guiava el ramat.

—No puc dormir tranquil sabent que n'hi ha una de sola, allà fora, amb fred —va dir—. Cuideu les altres. Jo torno de seguida... o tan tard com calgui.

Va sortir del corral cap a la fosca muntanya, amb el fanal fent una llumeta petita i tremolosa que el precedia pel camí de pedres.

—Nou! —va cridar, tan fort com va poder—. Nou, on ets?

El seu crit es va perdre entre els pins, sense resposta. Va continuar caminant, resseguint el camí que havien fet aquell dia, mirant darrere de cada roca, de cada arbust.

—Nou! —tornava a cridar, cada pocs passos—. Sóc jo, l'Elies! Vine, que tinc fred i et trobo a faltar!

Les hores passaven i la lluna pujava alta al cel. L'Elies tenia els peus adolorits de tant caminar per pedres i sotracs, i les mans gèlides de subjectar el fanal.

Més d'una vegada va pensar en els seus amics, calents dins de casa seva, dormint tranquils. Més d'una vegada es va preguntar si no tenien raó, si no era una bogeria arriscar-se tant per una sola ovella.

Però cada vegada que aquest pensament li venia al cap, tornava a veure els ulls grossos de la Nou, i seguia caminant.

Va arribar a un revolt del camí on la muntanya es feia més rocosa, amb esquerdes i coves petites entre les pedres. Va aixecar el fanal i va mirar bé.

—Nou? —va cridar, més fluix aquesta vegada, com si tingués el pressentiment que la trobaria a prop.

I llavors la va sentir: un bel petit, tremolós, que venia d'entre dues roques altes.

El cor li va bategar de pressa. Es va acostar corrents, tan de pressa com li permetien les cames cansades, i va veure-la: la Nou, atrapada entre dues pedres, amb una pota una mica torçada, tremolant de fred i de por.

—Ets aquí! —va exclamar, i la veu li va sortir trencada, entre el riure i el plor—. T'he trobat, petita meva!

Es va ajupir al seu costat i li va acariciar el cap, parlant-li fluixet, com es parla a algú que ha passat molta por.

—Ja estic aquí. Ja no estàs sola. Ara et trec d'aquí i tornem a casa junts, tu i jo.

Va apartar amb cura les pedres que l'empresonaven i la va agafar en braços amb molta suavitat, perquè no li fes mal la pota.

—Pesques més del que sembla, per ser tan petita —va dir, rient, mentre se la posava a les espatlles, com feia sempre amb les ovelles cansades.

La Nou va deixar anar un bel suau, gairebé un agraïment, i va recolzar el cap contra el coll calent de l'Elies.

El camí de tornada va ser llarg, però a l'Elies ja no li importava el cansament. Caminava content, cantant fluixet una cançó del poble, amb la Nou a coll i el fanal a la mà.

—Sap greu haver-vos fet patir a tots —va semblar dir-li la Nou amb els seus ulls grossos, quan l'Elies la mirava de reüll.

—No cal que ho sentis —li deia ell—. El que importa és que ara ja tornem junts.

Quan van arribar al poble, ja clarejava. Les primeres llums del matí tenyien les teulades de rosa i d'or, i el poble encara dormia en silenci.

En comptes d'entrar directament al corral, l'Elies es va aturar davant de casa dels seus veïns i va començar a trucar a les portes, una per una.

—Desperteu-vos! —cridava, amb un somriure enorme que li ocupava tota la cara—. L'he trobada! La Nou ha tornat!

Els veïns, mig adormits i amb els cabells esbullats, van sortir a les finestres i a les portes, primer confosos, i després contagiats per la seva alegria.

—Feu festa amb mi! —deia l'Elies, rient—. Avui no és un dia per dormir, és un dia per celebrar!

Van encendre fogueres petites a la plaça, van treure pa i formatge, i tot el poble es va reunir a mirar la Nou, que ja descansava tranquil·la en un llit de palla fresca, amb la pota embenada per la dona de l'Elies.

—Tanta gresca per una sola ovella? —va preguntar un nen petit, fregant-se els ulls de son—. Si en teniu noranta-nou més!

L'Elies es va ajupir al seu costat i li va parlar amb veu suau, com qui explica un secret important.

—És veritat que en tinc noranta-nou més, i les estimo a totes per igual. Però quan-se'n perd una, el cor no es queda tranquil comptant les que et queden. El cor vol la que falta.

El nen va rumiar-hi un moment, mirant la Nou que ja s'havia adormit, amb el pit pujant i baixant suaument.

—I si s'hagués perdut per sempre? —va preguntar.

—Llavors jo hauria continuat buscant —va dir l'Elies—, perquè estimar de veritat vol dir no rendir-se mai amb qui és teu, ni tan sols quan és difícil de trobar, ni tan sols quan tothom et diu que ja n'hi ha prou.

Aquella tarda, quan el sol ja era alt, tot el poble encara parlava de la nit que l'Elies havia passat caminant per la muntanya cridant un nom.

I la Nou, ja recuperada, va tornar a sortir amb les altres noranta-nou cap a les pastures, endarrerint-se com sempre a mirar papallones, però amb una diferència: ara sabia, sense cap dubte, que si mai tornava a perdre's, algú vindria a buscar-la, encara que hagués de caminar tota la nit.

Des d'aquell dia, cada vespre, quan l'Elies tancava el corral i comptava les seves ovelles una a una, ho feia amb un somriure especial, perquè sabia que cadascuna, fins i tot la més petita i la més distreta, valia tant com totes les altres juntes.