El pescador que no sabia nedar

En Sebastià sortia a pescar cada matí a les quatre. Ho havia fet quaranta anys i pensava fer-ho fins que les mans li diguessin prou.

El poble el coneixia per la barca, la Rosa, pintada de blau descolorit, i per aquell costum seu de xiular sempre la mateixa tonada quan desfeia els caps de l'amarrador, una tonada que ningú havia sabut mai identificar del tot, ni tan sols la seva dona, que la va sentir cada matí durant trenta-set anys.

Es deia Elvira, la dona, i havia mort un hivern fred, de matinada, mentre ell era fora, cosa que en Sebastià no es va perdonar del tot fins molt més tard, quan va entendre que ella hauria preferit precisament així, sense vetlla, sense que ningú li agafés la mà tement que li fes mal.