L'última fila

Feia dinou anys que en Ramon no entrava en una església si no era per un enterrament. Dinou anys de portes que passava de llarg, de campanes que sentia com qui sent el trànsit, de creus que mirava sense veure-les, com es mira un fanal o una paperera. Ho havia decidit un dimarts de fa molt de temps, després d'un funeral massa dur i massa jove, i des d'aleshores l'església era, per a ell, un lloc on la gent es reunia per plorar coses que no tenien remei. No hi havia rancor exactament. Hi havia una porta tancada amb clau i la clau llençada.

El primer dijous que hi va tornar a entrar no va ser per fe ni per enyorança. Va ser perquè queia un xàfec de novembre que li va agafar just davant de la parròquia de Sant Jaume, al mig del carrer Major, amb les bosses de la compra fent-se malbé i el paraigua trencat des de feia setmanes dins l'armari de casa, encara sense llençar. La porta de l'església era oberta, com sempre a aquella hora, i no hi havia ningú a l'entrada que li preguntés res. Va entrar per no mullar-se més, res més.

Es va quedar dret al fons, al costat de la pica d'aigua beneita que no va tocar, mentre l'aigua li regalimava del cabell fins al coll de la jaqueta. La llum de dins era ambre, càlida, i olorava a cera i a fusta vella, i a alguna cosa més que no sabia posar-hi nom però que li va recordar, sense voler, la casa dels avis un diumenge d'hivern. Va veure un banc buit a l'última fila, el més a prop de la porta, i s'hi va asseure. Amb l'abric posat. Amb les claus del cotxe a la mà dreta, tancades dins el puny, com si allò li donés dret a marxar quan volgués.