1. Una habitació buida

Quan el seu fill va marxar a treballar a l'estranger, la Roser i en Lluís van tenir per primera vegada en trenta anys una habitació buida.

La van pintar. Van comprar cortines noves, d'un blau que a la botiga en deien «blau cel de tardor», nom que als dos els va fer una mica de riure. La van deixar preciosa i inútil.

Durant uns mesos, la Roser hi entrava de tant en tant a airejar-la, com si l'habitació fos un animal que necessités que algú li recordés que existia. En Lluís, en canvi, hi passava de llarg, incòmode amb aquell silenci nou que li semblava massa gran per a la casa.

De vegades, a la nit, sentia la Roser aixecar-se i entrar-hi sense encendre el llum, i quedar-s'hi dreta al mig, com si escoltés alguna cosa que ell no podia sentir. No li ho preguntava mai. Hi ha silencis que un aprèn a respectar només perquè són de l'altre.

El seu fill trucava cada diumenge, a les set, amb la puntualitat d'un home que viu lluny i sap que la puntualitat és l'única manera de mantenir intacte allò que la distància esgarrapa. Parlava del clima, de la feina, mai de si trobava a faltar la casa, i la Roser penjava sempre amb la mateixa frase: «Ja truco jo la setmana que ve, si de cas.»

Un vespre, sortint de la parròquia, la Roser va comentar de passada, a una amiga que treballava en un servei d'acollida, que tenien una habitació lliure. Ho va dir com es diuen les coses que un no pensa que tinguin conseqüències, mentre esperaven que canviés el semàfor.

L'amiga, que es deia Neus, li va agafar el braç amb una energia sobtada. «No ho diguis si no ho penses de debò», li va dir, «perquè jo t'ho prenc al peu de la lletra i et truco demà mateix.» La Roser va riure, incòmoda, i va contestar que sí, que ho pensava de debò, sense saber ben bé si era veritat fins que ho va sentir sortir de la seva boca.

Aquella nit, a casa, no en va dir res a en Lluís. Va pensar que ja en parlarien si mai passava res, i que probablement no passaria res, perquè aquestes coses solen quedar-se en bones intencions dites a la sortida de missa.

Deu dies després van trucar a la porta amb una noia de vint-i-tres anys, una bossa d'esport i un permís de residència a punt de caducar. Es deia Amina i portava un jersei massa gran per a ella que semblava prestat, perquè ho era.

En Lluís, que no n'havia estat informat amb tant de detall com hauria volgut, va mirar la seva dona amb una cara que deia moltes coses alhora, i tot i així va obrir la porta de bat a bat i va dir: «Passa, dona, que fa fred al replà.»

La Neus, que havia acompanyat l'Amina fins al portal i esperava a fora amb els papers a la mà, va aprofitar per xiuxiuejar a la Roser: «T'ho vaig dir que et prendria la paraula.» I va marxar abans que la Roser pogués contestar-li res.

Aquella primera nit, la Roser no va poder dormir gaire, no per l'Amina en si, sinó per la sensació estranya de tenir a l'altra banda de la paret algú desconegut respirant dins la seva pròpia casa. Es va aixecar dues vegades a mirar per l'escletxa de la porta, com feia anys que no vigilava el son de ningú, i totes dues vegades va trobar l'habitació en silenci i la llum apagada, senyal, va pensar, que potser aquella nit l'Amina tampoc dormia gaire tranquil·la.

En Lluís, per la seva banda, va passar el matí següent rumiant en veu baixa sobre els papers, els terminis, les responsabilitats legals que ni ell ni la Roser havien entès del tot en signar. Va trucar dues vegades a la Neus per confirmar detalls que ja li havia explicat, fins que ella li va dir, amb paciència, que confiés una mica més en si mateix i una mica menys en els reglaments.