2. Amina

L'Amina parlava poc i netejava molt. Es llevava a les sis encara que no tingués on anar, i deixava la cuina brillant abans que ells es despertessin.

En Lluís, que era un home de rutines fèrries, va trigar tres setmanes a deixar de comptar les seves coses mentalment: quants gots hi havia a l'armari, si la ràdio seguia al mateix lloc, si algú havia mogut les seves eines del calaix del menjador. Ho reconeixeria molt més tard, avergonyit, en una conversa amb el seu fill per telèfon.

—Papa, això que dius té nom —li va dir el fill, entre rialles amables—. Es diu por a compartir. La tenim tots.