5. El que queda

L'Amina va marxar a l'agost. Havia trobat feina estable en una residència de gent gran i una habitació prop del seu lloc de treball. Va ser una marxa bona, de les que es celebren, amb un pastís que ella mateixa va insistir a fer, dient que era la recepta de la seva àvia.

La casa va tornar a quedar en silenci. En Lluís va dir que semblava més gran i pitjor, i la Roser, per primer cop en molt temps, no li va portar la contrària.

Van estar dos mesos sense parlar-ne. Feien vida normal: la compra, la missa dels diumenges, les trucades al fill, algun sopar amb els veïns del quart, que després de la reunió s'havien convertit, per sorpresa de tots, en amics.