8. El carrer Tercer

L'edifici del carrer Tercer ja no és el mateix que fa vint anys. Han canviat les rajoles del portal, han posat l'ascensor que tant reclamaven, i la meitat dels veïns d'aquella reunió tensa ja no hi viuen. Però l'habitació de la Roser i en Lluís, amb les parets verdes i el dibuix a mig tapar sota la pintura, continua sent el primer lloc on truquen quan algú al barri necessita un sostre per unes setmanes.

La Carme, ja gran ella també, ha passat el relleu de la coordinació a un grup de joves de la parròquia que hi van arribar per fer un servei comunitari i s'hi van quedar per convicció. Un d'ells, en parlar-ne per primer cop amb en Lluís, li va dir que havia sentit a parlar de «la casa que va començar tot això» com si fos una llegenda del barri, i en Lluís va riure fins que li van sortir llàgrimes, perquè mai s'havia sentit a si mateix com el protagonista de cap llegenda.

Un vespre, asseguts al balcó mentre queia la tarda, la Roser li va preguntar a en Lluís si es penedia d'alguna cosa de tots aquells anys: del Bilal, dels sopars interromputs, de les nits sense dormir.