La formiga que no volia demanar ajuda

La formiga Rita vivia al formiguer del roure vell, el més gran de tot el prat, on hi cabien tres-centes formigues i encara sobrava lloc per a les provisions d'hivern.

La Rita era petita, com totes les formigues, però tenia un cap ben gros ple d'idees i un orgull encara més gros que el cap.

—Jo puc sola —deia sempre. Ho deia quan pujava una fulla per la paret del formiguer. Ho deia quan carregava un gra de blat de moro tan alt com ella mateixa. Ho deia fins i tot quan li preguntaven quina hora era.

Un matí de tardor, mentre explorava vora el camí de terra, la Rita va trobar la molla de pa més gran que s'havia vist mai al formiguer del roure vell.

Era rodona, daurada, i feia tanta olor de forn que fins i tot els escarabats del voltant es van girar a mirar-la.

—Aquesta la porto jo sola —va dir la Rita, plantant-hi les sis potes al damunt com si fos una bandera.

La seva germana Nona, que passava per allà amb un fil d'herba a l'esquena, es va aturar.

—Rita, aquesta molla és més grossa que tu deu vegades. Vine, avisem les altres i entre totes...

—No cal —va tallar la Rita—. Ja m'hi apanyo.

La Nona va arronsar les antenes, com quan algú fa que no amb el cap, i va continuar el seu camí.

La Rita va posar les potes davanteres contra la molla i va empènyer.

La molla no es va moure ni un pèl.

Va empènyer amb més força, clavant les urpes a terra.

La molla va fer un lleuger cruixit, però va continuar exactament al mateix lloc.

Va passar tot el matí empenyent. El sol va pujar, va escalfar, i la Rita suava per totes les articulacions.

A migdia, la molla s'havia mogut potser mig dit. La Rita tenia les potes vermelles i tremoloses.

Va passar per allà en Bru, un formiga vell i savi que sempre duia una fulleta seca com a barret contra el sol.

—Ei, Rita, que necessites un cop de mà?

—No, gràcies, Bru. Jo puc sola —va respondre ella, tot i que li tremolaven les potes com fulles al vent.

En Bru va fer que sí amb el cap, com feia sempre que algú no li volia fer cas, i va seguir el seu camí xino-xano.

La tarda va arribar i la Rita seguia empenyent. Empenyia amb el cap, després amb l'esquena, després tirant-hi tot el pes del cos.

La molla es va moure una mica més, uns tres centímetres en total des del matí. Tres centímetres, i encara faltaven deu passos llargs fins a l'entrada del formiguer.

—Tres centímetres —va murmurar la Rita mirant el camí que quedava—. Puc fer-ho. Jo puc sola.

Però les seves sis potes ja no li responien igual. Les del davant li feien mal, les del mig li tremolaven i les del darrere semblaven de fusta.

Va arribar el vespre. El cel es va tenyir de color taronja, i les altres formigues del formiguer van començar a tornar cap a casa amb els seus tresors: una fulla, una llavor, un tros de closca de cargol.

La germana Nona va tornar a passar, aquest cop amb dues amigues.

—Rita, ja és fosc. Deixa-ho i vine a sopar.

—No —va dir la Rita, encara plantada davant la molla—. He arribat fins aquí. No pararé ara.

Les tres formigues es van mirar entre elles, però van veure la cara decidida de la Rita i van decidir no insistir més. Se'n van anar cap al formiguer sense dir res més.

La Rita es va quedar tota sola davant la molla, a la foscor que anava creixent, amb el soroll dels grills que començaven a cantar.

Va tornar a empènyer. I a empènyer. I a empènyer.

Llavors, de sobte, van caure les primeres gotes de pluja.

Al principi eren poques, fredes i disperses. Després es van fer més i més seguides, fins que va començar a ploure de veritat, amb un soroll de tambors sobre les fulles.

—No, no, no! —va cridar la Rita, corrent al voltant de la molla com si poguessin protegir-la sis potes soles.

Però la pluja no escolta els crits de les formigues. La molla, que ja portava tot el dia a la intempèrie, va començar a estovar-se. Primer per les vores, després pel mig.

La Rita va intentar tapar-la amb una fulla que va trobar per allà, però la fulla era massa petita i el vent se la va endur volant.

Va intentar empènyer-la ràpidament cap a un forat, però ja no tenia forces. Les potes li relliscaven al fang.

Al cap d'una estona, la molla de pa més gran de la història del formiguer del roure vell ja no era més que una pasta tova i sense forma, escampada per terra.

La Rita es va quedar plantada allà, xopa de pluja del cap als peus, mirant el que quedava del seu tresor.

No plorava perquè fos una formiga forta, deia ella. Però els seus ulls brillaven una mica més del que hauria brillat només per la pluja.

Va tornar cap al formiguer caminant a poc a poc, xipollejant en els bassals, amb les potes tan cansades que gairebé no la sostenien.

A l'entrada, la Nona l'esperava amb un tros de fulla seca per eixugar-la.

—On és la molla? —va preguntar amb dolçor, sense cap ni una gota de retret a la veu.

—Es va desfer amb la pluja —va dir la Rita, amb un fil de veu—. No vaig arribar a temps.

La Nona no va dir «ja t'ho deia». Només la va abraçar amb les seves sis potetes, i totes dues es van quedar quietes un moment, escoltant la pluja fora.

Aquella nit la Rita gairebé no va poder dormir. Li feien mal totes les potes, però encara li feia més mal l'orgull.

Donava voltes al llit de molsa pensant en la molla perduda, en les hores d'esforç inútil, en totes les vegades que li havien ofert ajuda i ella havia dit que no.

—Jo puc sola —es va repetir fluixet a les fosques—. Però potser no calia fer-ho sola.

L'endemà al matí, la pluja ja havia parat i el sol brillava fort, fent lluir totes les gotes que encara penjaven de les fulles.

La Rita, encara amb les potes una mica adolorides, va sortir a caminar pel camí de terra, sense gaires ganes de trobar res.

I llavors la va veure: una altra molla de pa, més petita que l'anterior però encara ben grossa per a una sola formiga.

El primer instint de la Rita va ser plantar-s'hi al davant i dir «aquesta la porto jo sola». Va obrir la boca per dir-ho.

Però es va aturar.

Va recordar les potes vermelles, la pluja, la molla desfeta a terra, la cara trista que devia haver fet quan va tornar al formiguer.

Va tancar la boca, va respirar fondo, i va fer una cosa que no havia fet mai abans: se'n va anar corrents cap al formiguer sense ni tocar la molla.

—Nona! Bru! On sou? —va cridar entrant pel túnel principal.

La Nona va sortir corrents, preocupada.

—Què passa, Rita? Estàs bé?

—He trobat una molla de pa. És grossa. M'ajudeu a portar-la? —va preguntar la Rita, tota d'una tirada, com si les paraules li costessin de dir però un cop dites ja no fessin tant de mal.

La Nona es va quedar un moment en silenci, sorpresa, i després va somriure amb tota la cara.

—És clar que sí!

En Bru, que ho havia sentit tot des del seu racó, va sortir també amb la seva fulleta de barret.

—Ja anava sent hora, jovenassa —va dir amb un ullet còmplice.

En pocs minuts, la Rita havia aplegat tres germanes més, un cosí i fins i tot la formiga vella del magatzem, que gairebé mai sortia de casa.

Van caminar totes juntes fins on era la molla, cadascuna comentant per on l'agafarien.

—Jo per aquí, tu per allà, i tu empenys des de darrere —anava organitzant la Nona, que tenia molt bon ull per aquestes coses.

Van col·locar-se al voltant de la molla com si fos un joc, cadascuna al seu lloc, i a la de tres van començar a empènyer totes alhora.

La molla es va moure de seguida, lliscant suaument sobre la terra com si no pesés res.

—Funciona! Funciona! —va cridar la Rita, gairebé sense creure-s'ho.

Van avançar cantant una cançoneta que es van inventar allà mateix, sobre formigues que caminen juntes i mai no es cansen soles.

«Una formiga sola, poc pot fer, moltes formigues juntes, mouen fins un roure sencer!», cantaven totes, rient.

En deu minuts —només deu minuts, que la Rita va comptar amb increduli­tat— la molla ja era dins el formiguer, sencera i intacta.

Aquella nit, tot el formiguer va sopar junt, amb trossets de la molla repartits equitativament entre totes les formigues que hi havien ajudat.

La Rita, asseguda entre la Nona i en Bru, mastegava el seu tros de pa amb un somriure que no li cabia a la cara.

—Saps què, Rita? —va dir la Nona—. Ahir vas perdre una molla sencera per voler-ho fer tota sola. Avui n'has salvat una perquè has demanat ajuda.

—Ho sé —va respondre la Rita—. I saps què més? Ha estat molt més divertit fer-ho amb vosaltres que no pas sola.

En Bru va assentir, mastegant a poc a poc.

—Demanar ajuda no vol dir que no siguis forta, Rita. Vol dir que ets prou llesta per saber que junts es fa més fàcil.

La Rita va mirar les seves potes, encara una mica vermelles de l'esforç del dia anterior, i després va mirar totes les cares contentes al seu voltant, plenes de molles de pa i de rialles.

—Jo puc sola —va dir, i totes la van mirar una mica sorpreses—. Però m'agrada molt més quan podem juntes.

Tothom va riure, i la Nona li va fer un petó a l'antena.

Des d'aquell dia, la Rita va seguir sent la formiga amb el cap més gros ple d'idees de tot el formiguer del roure vell. Però va aprendre que un cap ple d'idees necessita, de tant en tant, unes quantes potes més per fer-les realitat.

I cada vegada que trobava alguna cosa massa grossa per a ella sola —una molla, una branqueta, o fins i tot un problema que li rondava pel cap—, la Rita ja sabia què havia de fer.

Cridava les seves germanes, cridava en Bru, i deia amb la veu ben clara i sense vergonya:

—Em podeu ajudar?

I sempre, sempre, algú li deia que sí.