Les tres monedes de l'Alba

L'Alba tenia set anys i una capsa de llauna on guardava tres monedes daurades. Les havia anat estalviant setmana rere setmana, guardant-les amb molta cura sota el seu llit.

Cada dia, abans de dormir, obria la capsa i comptava les monedes una a una. "Una, dues, tres", deia en veu baixa, com si fos un conjur màgic.

Amb tres monedes just li arribava per comprar el retolador daurat que havia vist a la papereria del carrer Major. El volia des de Nadal, quan l'havia vist a l'aparador entre llapis de colors i gomes amb forma d'animal.

—Quan tinguis prou diners, te'l compres tu mateixa —li havia dit la mare—. Així sabràs valorar-lo el doble.

L'Alba havia fet petits encàrrecs per guanyar-se les monedes: regar les plantes de la senyora del segon pis, ajudar l'àvia a plegar la roba, guardar silenci mentre el pare dormia la migdiada del diumenge.

Per fi, un dissabte assolellat, va decidir que havia arribat el dia. Es va posar les sabates vermelles, va agafar la capsa de llauna i va sortir cap a la papereria amb el cor content.

El camí passava per la plaça del poble, on cada dissabte hi havia mercat i una parada de bunyols que feia una olor que s'enfilava fins al cel.

Just al mig de la plaça, asseguda a la vora de la font, hi havia una cara coneguda: en Tomeu, un nen de la seva classe que sempre seia sol al pati durant l'esbarjo.

En Tomeu mirava la parada de bunyols amb els ulls molt oberts i les mans ben endins de les butxaques del pantaló, com si volgués amagar que estaven completament buides.

L'Alba es va aturar. Coneixia aquella mirada. Era la mirada de qui vol una cosa i sap que no la pot tenir.

—Hola, Tomeu —va dir, acostant-s'hi—. Què fas aquí tot sol?

—Res —va respondre ell, girant una mica el cap—. Només miro els bunyols. Fan bona olor, oi?

—Molt bona —va dir l'Alba, i se li va fer una mica la boca aigua només de pensar-hi.

Es va asseure al seu costat, a la vora de la font, i durant una estona cap dels dos no va dir res. Només miraven la parada, on la senyora dels bunyols els anava girant amb un pal llarg de fusta.

L'Alba va obrir la capsa de llauna i va mirar les seves tres monedes. Va pensar en el retolador daurat, en com brillaria dins el seu estoig, en com el faria servir per dibuixar sols i estrelles als seus quaderns.

Però també va pensar en en Tomeu, i en com deuria sentir-se veure els altres nens menjant bunyols mentre ell només en respirava l'olor.

Les coses importants no es decideixen de pressa, li havia dit una vegada la iaia. Per això l'Alba s'ho va rumiar bé, sense afanyar-se, mirant alternativament la capsa i en Tomeu.

—Saps què? —va dir finalment—. Tinc gana. Vine, convido jo.

En Tomeu la va mirar amb sorpresa. —No cal, de veritat. Estic bé així.

—Ja ho sé que no cal —va dir l'Alba, posant-se dreta i estirant-li la mà—. Però m'apetia molt convidar algú avui. Serà més divertit menjar bunyols acompanyada.

Es van acostar junts a la parada. L'Alba va allargar dues de les seves tres monedes a la senyora dels bunyols, que en va posar dos ben calents en un cucurutxo de paper.

—Un per a cadascú —va dir, repartint-los.

Es van asseure altra vegada a la vora de la font, amb els peus penjant just per sobre de l'aigua, i van menjar els bunyols a mossegades petites, perquè cremaven i perquè els bunyols bons no s'han d'acabar mai massa de pressa.

—Estan boníssims —va dir en Tomeu, amb la boca plena i sucre per tota la barbeta.

—El millor bunyol de la meva vida —va dir l'Alba, tot i que en realitat n'havia menjat de millors, però aquell dia li va semblar el millor de tots.

Van parlar de moltes coses: dels dibuixos animats que els agradaven, d'un gos que en Tomeu tenia i que es deia Canyella, i d'una vegada que l'Alba havia caigut de la bicicleta i s'havia fet un bony com un ou.

Quan van acabar els bunyols, es van quedar una estona més mirant els coloms que picotejaven les molles caigudes a terra, com si també ells volguessin tastar una mica de festa.

—Gràcies, Alba —va dir en Tomeu, quan es va fer l'hora de tornar cadascú a casa seva—. Ningú m'havia convidat mai a res.

—De res —va dir l'Alba, somrient—. La propera vegada em convides tu, quan tinguis monedes.

—Prometut —va dir en Tomeu, i li va fer una encaixada de mans molt seriosa, com si estiguessin firmant un contracte importantíssim.

L'Alba va tornar cap a casa amb la capsa de llauna a la butxaca, amb una sola moneda dins, que feia un soroll trist i solitari en comptes del "clinc-clinc" de les tres juntes.

Quan va arribar, la mare la va rebre a la porta amb un davantal ple de farina, perquè estava fent pa.

—I el retolador daurat? —va preguntar, veient que l'Alba no duia cap bossa de la papereria—. Pensava que hi aniries avui.

—Me l'he menjat —va dir l'Alba, molt seriosa, com si allò tingués tot el sentit del món.

La mare es va quedar parada, amb les mans plenes de farina aturades a mig moviment. —Te l'has... menjat?

—Sí —va dir l'Alba—. Era daurat i cruixent i estava boníssim.

La mare no entenia res, fins que l'Alba li va explicar tota la història: en Tomeu, la font, els bunyols compartits, les dues monedes que ja no tornarien mai més a la capsa de llauna.

Quan va acabar d'explicar-ho, la mare es va posar a riure amb tantes ganes que va haver de seure a una cadira de la cuina, amb les mans encara plenes de farina i llàgrimes d'alegria als ulls.

—Explica-m'ho un altre cop —li va demanar, eixugant-se els ulls amb el dors de la mà—. Vull sentir-ho una altra vegada, tot sencer.

L'Alba li ho va tornar a explicar, i la mare va tornar a riure, i després li ho va haver d'explicar una tercera vegada al pare, quan va arribar de la feina, perquè no s'ho volia perdre.

—Així que ja no tens el retolador daurat —va dir el pare, ajupint-se al seu costat—. Estàs trista?

L'Alba hi va pensar un moment, amb el cap una mica de costat, com feia sempre que rumiava alguna cosa important.

—Una mica —va admetre—. Encara el vull. Però quan penso en la cara d'en Tomeu menjant el bunyol, em sento més contenta que si tingués deu retoladors.

—Això és perquè hi ha coses que fan més goig per dins que per fora —va dir la mare, abraçant-la fort, amb farina i tot.

Aquella nit, abans de dormir, l'Alba va obrir la capsa de llauna per última vegada del dia i va mirar la moneda solitària que hi quedava.

—Tu ets la meva moneda de la propera vegada —li va dir, com si la moneda pogués sentir-la—. Aviat en tindràs dues companyes més.

I va tancar la capsa amb un clic suau, i es va adormir pensant en bunyols calents, en gossos que es deien Canyella, i en com n'és, de bo, compartir una cosa petita amb algú que la necessita més que tu.

L'endemà, a l'escola, en Tomeu la va esperar a la porta amb una cosa a la mà: un dibuix fet amb llapis de colors gastats, on es veien dues nenes i un nen assegudes a la vora d'una font, menjant alguna cosa rodona i marró.

—És per tu —li va dir, una mica vermell—. No tinc retoladors daurats, però tinc llapis de colors, i he pensat que t'agradaria.

L'Alba va agafar el dibuix amb totes dues mans, com si fos un tresor, i el va penjar aquella mateixa tarda a la paret de la seva habitació, just al costat del llit, on el podia veure cada nit abans d'apagar el llum.

I cada vegada que hi passava els ulls per damunt, es recordava d'una cosa que ja no oblidaria mai: que el retolador més daurat de tots no s'havia de comprar amb monedes, sinó que se't quedava dins, com una llum petita que no s'apaga.

Van passar les setmanes i l'Alba va tornar a estalviar, moneda a moneda, encàrrec rere encàrrec, fins que la capsa de llauna va tornar a fer aquell soroll ple i content de tres monedes juntes.

Aquesta vegada, però, quan es dirigia cap a la papereria, en Tomeu la va acompanyar tot el camí, xerrant sobre el seu gos Canyella i sobre com li agradaria tenir també un quadern per dibuixar.

En arribar davant l'aparador, l'Alba va mirar el retolador daurat, que seguia allà, brillant sota el sol del matí, esperant-la pacientment des de feia mesos.

Va entrar a la botiga i el va comprar, per fi, amb les tres monedes senceres. El va treure de la bossa just al carrer i el va fer girar entre els dits, encantada.

—Ara ja el tens —va dir en Tomeu, content per ella—. T'ha costat més temps que a la resta de nens, oi?

—Sí —va respondre l'Alba—. Però crec que per això el valoro més. I a més, pel camí he fet un amic, i això no s'hauria comprat mai amb cap moneda.

Aquella tarda, van anar tots dos a casa de l'Alba a dibuixar junts. Ella va estrenar el retolador daurat fent un sol enorme al capdamunt d'un full, i en Tomeu hi va afegir uns quants ocells volant.