La veu que va canviar

Óscar Arnulfo Romero havia nascut el 1917 a Ciudad Barrios, un poble de muntanya a l'orient de El Salvador, fill d'un telegrafista i d'una mare que li va inculcar una pietat senzilla i constant. Va entrar al seminari menor amb tretze anys i, poc després, va marxar a estudiar teologia a Roma, on va viure els anys durs de la Segona Guerra Mundial amb estretors econòmiques i notícies fragmentàries del seu país.

Ordenat sacerdot el 1942, va tornar a El Salvador i va exercir durant dècades una tasca pastoral que ningú hauria qualificat de revolucionària: capellà de parròquia, secretari de la diòcesi de San Miguel, redactor de butlletins diocesans, home de tracte formal i de teologia clàssica. Els seus escrits d'aquella època insisteixen en la pietat personal, la devoció mariana i la prudència, i sovint expressen recel envers els moviments socials que començaven a agitar el camp salvadorenc.

El país que Romero anava coneixent de prop, tanmateix, era un país profundament desigual. Un grapat de famílies controlava la major part de la terra fèrtil, dedicada al cafè per exportar, mentre milions de camperols vivien en una pobresa extrema, sense terra pròpia, sense escoles ni hospitals accessibles, sotmesos a jornals miserables i a l'arbitrarietat de guardes armats al servei dels propietaris.

Als anys seixanta i setanta, aquest ordre desigual va començar a esquerdar-se. Cooperatives camperoles, sindicats agraris i comunitats eclesials de base, moltes d'elles impulsades per sacerdots i religioses influïts pel Concili Vaticà II i per la Conferència de Medellín, van començar a organitzar els pobres per reclamar drets bàsics: salaris, terra, escoles, dignitat. L'oligarquia i l'exèrcit hi van respondre amb una repressió creixent, sovint amb el suport tàcit o explícit dels governs militars que se succeïen.

En aquest context polaritzat, el nomenament de Romero com a arquebisbe de San Salvador el febrer de 1977 va ser rebut amb alleujament pels sectors conservadors i amb decepció pels sacerdots més compromesos amb els pobres. El coneixien com un home de biblioteca, amic personal de l'Opus Dei local, poc inclinat a qüestionar l'statu quo, i suposaven, no sense fonament en la seva trajectòria fins llavors, que mantindria una línia prudent i allunyada de conflictes amb el poder.

Tres setmanes després del nomenament, el 12 de març de 1977, un esquadró va assassinar a trets el pare Rutilio Grande, jesuïta que feia anys que treballava amb els camperols d'Aguilares organitzant comunitats de base i denunciant els abusos dels terratinents, juntament amb un ancià i un noi que viatjaven amb ell en un camió. Grande i Romero eren amics des de feia anys; s'havien conegut al seminari i compartien una relació de confiança poc habitual entre bisbe i sacerdot.

Romero va rebre la notícia a mitja tarda i va sortir immediatament cap a Aguilares, on va vetllar els tres cossos durant hores, en silenci, assegut vora els taüts en una església plena de camperols espantats. Els testimonis d'aquella nit recorden un home trasbalsat, incapaç de reconciliar l'amic que havia perdut amb l'ordre social que, fins llavors, no havia qüestionat obertament.

Va exigir una investigació al govern, que mai no va arribar, i va prendre una decisió que sorprendria tothom en els mesos següents: no assistiria a cap acte oficial amb el president fins que s'esclarís l'assassinat. Va celebrar, a més, una missa única per a tota l'arxidiòcesi el diumenge següent, cancel·lant totes les altres celebracions, un gest litúrgic que va tenir ressò de protesta política encara que ell l'expliqués en termes estrictament pastorals.

A partir d'aquell moment, sense renunciar mai al llenguatge teològic que li era propi, Romero va començar a parlar d'una altra manera. Les seves homilies dominicals a la catedral metropolitana, que la ràdio diocesana YSAX retransmetia en directe, es van convertir en la principal font d'informació independent d'un país on la premsa oficial silenciava sistemàticament la violència contra els camperols i els activistes.

Cada diumenge, milers de persones escoltaven la ràdio a casa, a les cantines, als autobusos, i mig país seguia les seves paraules encara que no hi anés cada dia a missa. Romero llegia, un per un, els noms dels desapareguts, dels assassinats i dels torturats de la setmana, amb dates, llocs i circumstàncies, informació que arreplegava un equip de la mateixa arxidiòcesi format per juristes i col·laboradors laics que investigaven cada cas amb rigor abans de fer-lo públic.

Aquesta pràctica, aparentment senzilla, tenia un efecte devastador sobre el poder: convertia en visible allò que el règim volia mantenir invisible. Cada nom llegit era una família que deixava de patir en solitud, i alhora una acusació directa contra els cossos de seguretat i els esquadrons de la mort que actuaven amb total impunitat.

Romero no es va limitar a denunciar; també va organitzar. Va crear el Socorro Jurídico, un servei legal per a les víctimes de la repressió, i va convertir la catedral i les dependències arxidiocesanes en refugi per a desplaçats, orfes i perseguits polítics, malgrat les protestes de sectors del clergat més conservador que consideraven aquesta activitat massa propera a la política.

Dins de la mateixa Església salvadorenca, Romero es va trobar sovint aïllat. Alguns bisbes del país el consideraven imprudent, massa proper a la teologia de l'alliberament, i van enviar informes crítics a Roma. Ell, tanmateix, defensava que la seva prèdica no era ideològica sinó evangèlica: senzillament, deia, no podia predicar un evangeli abstracte mentre veïns seus eren assassinats per organitzar-se o per demanar terra.

Va viatjar a Roma diverses vegades per explicar personalment la seva posició al papa Pau VI i, després, a Joan Pau II, que l'havia rebut amb certa fredor inicial, influït pels informes adversos que li havien arribat. Les actes d'aquelles trobades, conservades i publicades anys després, mostren un Romero que defensava amb fermesa i alhora amb humilitat la seva lectura de la situació salvadorenca, sense buscar mai la confrontació personal amb el papa.

La violència, mentrestant, no va deixar de créixer. Els esquadrons de la mort, vinculats a sectors de l'exèrcit i a l'oligarquia terratinent, assassinaven sacerdots, catequistes, mestres i dirigents camperols amb una freqüència que va convertir El Salvador de finals dels anys setanta en un dels països més violents del continent. Romero anava personalment als funerals, celebrava les exèquies i acompanyava les famílies, exposant-se cada vegada més.

Va rebre amenaces constants, per carta, per telèfon i a través de tercers. Alguns col·laboradors li van suggerir que sortís del país temporalment o que acceptés escorta armada; ell s'hi va negar sistemàticament, argumentant que un pastor no podia abandonar el seu ramat en el moment de més perill, i que portar armes contradiria tot allò que predicava.

El febrer de 1980 va escriure una carta oberta al president dels Estats Units, Jimmy Carter, demanant-li que aturés l'enviament d'ajuda militar al govern salvadorenc, argumentant que aquesta ajuda només serviria per perfeccionar la repressió contra el poble. La carta, difosa internacionalment, va augmentar encara més la seva exposició pública i la irritació dels sectors militars i oligàrquics del país.

L'última setmana de la seva vida, Romero la va viure amb una intensitat que després, revisitada pels biògrafs, sembla gairebé pressentida. El dilluns 17 de març va rebre un nou avís, transmès per un intermediari que li assegurava que hi havia ordres explícites d'acabar amb ell abans que acabés el mes; ho va comentar amb serenitat a un col·laborador i va continuar la seva agenda sense alterar-la, convençut que la por no podia dictar-li com viure el sacerdoci.

Dimarts i dimecres els va dedicar, com de costum, a rebre famílies de desapareguts al despatx arxidiocesà, escoltant relats que repetia després, amb noms i cognoms, a les seves homilies. Un periodista estranger que el va entrevistar aquells dies va deixar constància que Romero semblava exhaust físicament però extraordinàriament lúcid, com si haguessin caigut d'ell totes les vacil·lacions dels primers mesos com a arquebisbe.

El dijous va viatjar a una comunitat rural per confirmar un grup d'adolescents, un compromís pastoral senzill que no va voler cancel·lar malgrat les recomanacions de seguretat. Va predicar breument sobre la fidelitat i, en acabar, va conversar llarga estona amb els pares dels confirmands, molts dels quals li explicaven, en veu baixa, els noms de parents assassinats o desapareguts en les setmanes anteriors.

Divendres va reunir el seu petit equip de confiança —el jurista del Socorro Jurídico, dues religioses i el seu secretari personal— per revisar la llista de víctimes de la setmana i preparar l'homilia de diumenge. Els testimonis d'aquella reunió recorden que Romero va insistir especialment que calia parlar directament als soldats, no només als comandaments, perquè eren els soldats de base, camperols com les víctimes, els qui prement el gallet.

Dissabte, 22 de març, va passar bona part del dia redactant a mà les notes de l'homilia a la seva petita habitació de l'hospital de la Divina Providència, on vivia des de feia anys en tres estances senzilles annexes a la capella. Segons el testimoni de les religioses que hi convivien, va sopar poc, es va confessar, com feia cada setmana, i va pregar sol davant el sagrari fins ben entrada la nit.

L'homilia del diumenge 23 de març de 1980 es va allargar més del que era habitual i va seguir, com sempre, la lectura minuciosa dels fets de la setmana: detencions arbitràries, cadàvers trobats en cunetes, camperols desapareguts després de retencions militars. Romero els anava enumerant amb la mateixa cura notarial amb què ho feia cada diumenge, com si cada nom llegit en veu alta fos, en si mateix, un acte de justícia mínima davant la indiferència oficial.

Cap al final del sermó, després de comentar les lectures bíbliques del dia amb un llenguatge pastoral serè, va elevar el to i es va adreçar directament, en primera persona, als membres de la Guàrdia Nacional, la policia i l'exèrcit: els va recordar que cap soldat estava obligat a obeir una ordre contrària a la llei de Déu, i els va demanar, amb una fórmula que quedaria gravada en la memòria col·lectiva del país, que cessés la repressió.

Les paraules exactes, conservades en l'enregistrament de Radio YSAX que encara es conserva íntegre, deien: «En nom de Déu, doncs, i en nom d'aquest poble sofrent que cada dia veu créixer més els seus laments, us suplico, us prego, us ordeno en nom de Déu: cesse la represión.» La frase va córrer aquella mateixa tarda de casa en casa, de poble en poble, transmesa boca-orella per qui l'havia escoltat directament per la ràdio.

Dins de les casernes, la crida va provocar reaccions desiguals: alguns soldats de tropa, anys després entrevistats per investigadors i periodistes, van reconèixer que aquelles paraules els havien fet dubtar en algun moment concret d'obeir ordres d'afusellament; per als comandaments militars i els sectors oligàrquics, en canvi, l'homilia va ser interpretada com una incitació directa a la insubordinació i com la prova definitiva que Romero havia esgotat el marge de tolerància que encara se li concedia.

En les hores següents a l'homilia, segons relats posteriors de persones properes al cercle militar, es va decidir definitivament l'ordre d'assassinar-lo, encara que la investigació de la Comissió de la Veritat de l'ONU situa la planificació de l'atemptat en un procés ja iniciat setmanes abans. Fos com fos, la nit del 23 de març va ser, per a molts dels qui l'havien acompanyat de prop, l'última vegada que van veure Romero parlar amb la plena llibertat que li havia costat tants anys de conquerir.

L'endemà, 24 de març, la mort a trets durant la missa a la capella de la Divina Providència va convertir en immediatament profètiques les paraules del dia abans. El sicari, contractat i finançat per cercles pròxims a D'Aubuisson segons van concloure les investigacions posteriors, va disparar des de la porta oberta del temple mentre Romero aixecava el calze; la resta de la celebració va quedar suspesa entre el crit i el silenci, amb les religioses corrent a socórrer un home que ja no respirava.

En els dies immediats a la seva mort, la notícia va córrer per ràdios comunitàries, xarxes parroquials i telegrames diplomàtics amb una velocitat que va sorprendre fins i tot els seus col·laboradors més propers: bisbes de tot el continent, moviments camperols, sindicats i organitzacions de drets humans van emetre comunicats que situaven l'assassinat com un punt d'inflexió simbòlic en la història recent d'Amèrica Central, molt més enllà de les fronteres d'El Salvador.

L'assassinat mai no va ser jutjat de manera efectiva pels tribunals del país. Investigacions posteriors, incloent-hi les de la Comissió de la Veritat de Nacions Unides creada després dels acords de pau de 1992, van assenyalar com a autor intel·lectual l'exmajor Roberto D'Aubuisson, fundador d'un partit polític que arribaria a tenir representació parlamentària, mai condemnat en vida per aquest crim.

La guerra civil salvadorenca, que ja covava des d'abans de la mort de Romero, va esclatar de ple en els mesos següents i s'allargaria dotze anys, amb un balanç de més de setanta-cinc mil morts i desenes de milers de desapareguts, una xifra que confirma, retrospectivament, la lucidesa amb què Romero havia llegit els signes del seu temps.

En els anys posteriors a la seva mort, el llegat de Romero es va anar bifurcant en direccions diverses i de vegades contraposades. Per a bona part de l'Església llatinoamericana compromesa amb els pobres, es va convertir en el referent moral més citat de l'anomenada opció preferencial pels pobres, i el seu nom es va incorporar a litúrgies, cants i catequesis molt abans que Roma li reconegués oficialment cap títol. Per a sectors polítics i militars vinculats a l'antic règim, en canvi, la seva figura va continuar sent motiu d'incomoditat i, en alguns casos, d'hostilitat obertament expressada.

Les seves homilies completes, transcrites i publicades en diversos volums, es van convertir en un material d'estudi habitual a facultats de teologia i a moviments socials cristians arreu del món, no només per llur contingut doctrinal sinó pel model concret que oferien: la possibilitat que la predicació dominical, gènere aparentment intranscendent, es transformés en un instrument de memòria i de denúncia capaç de sostenir la dignitat d'un poble sencer durant anys de terror.

La causa de canonització, malgrat els obstacles esmentats, va continuar avançant amb el suport constant de conferències episcopals llatinoamericanes i de moviments laics que no van deixar mai de reclamar el reconeixement oficial del seu martiri. La declaració del papa Francesc el 2015, reconeixent-lo formalment com a màrtir «in odium fidei», va tancar simbòlicament dècades de debat intern dins la Cúria sobre si la seva mort responia a motius estrictament polítics o a un odi teològic més profund contra l'evangeli viscut com a compromís amb els pobres.

La canonització del 14 d'octubre de 2018, celebrada a la plaça de Sant Pere amb la presència de milers de salvadorencs que havien viatjat expressament fins a Roma, molts d'ells amb els mitjans mínims, va tenir un caràcter marcadament popular: cants en castellà, banderes salvadorenques onejant sota les columnes de Bernini, i una emoció col·lectiva que contrastava amb la solemnitat protocol·lària habitual d'aquestes cerimònies. El papa Francesc, en l'homilia, va recordar-lo com un pastor que va «deixar la seguretat del món per posar-se al costat dels pobres i defensar-los».

Avui, gairebé mig segle després de la seva mort, sant Óscar Romero és venerat tant en esglésies catòliques com, de manera més informal, en comunitats d'altres tradicions cristianes que el reconeixen com a testimoni comú de la fe compromesa amb la justícia. El seu nom figura, juntament amb altres màrtirs del segle XX, en el frontispici de l'abadia de Westminster a Londres, un reconeixement ecumènic que ell mateix, home de biblioteca convertit en veu del poble, difícilment hauria pogut imaginar quan va ser nomenat arquebisbe el 1977.