Poema per a un dimarts qualsevol

No em cal cap senyal al cel: em basta l'aigua que bull i el soroll de la persiana quan algú es lleva a casa.

No em cal cap veu que retruny: em basta la llum de les set entrant per la mateixa escletxa que entrava quan era petit.

Si hi ets, hi ets aquí: en la tassa escalfada, en el «bon dia» de mitja veu, en les mans que encara serveixen.

I si un dia no et trobo, deixa'm el pa a taula. Ja sabré que hi has passat.

El despertador no canta: gruny, tossut, tres vegades, i jo li dono la raó amb un dit mig adormit.

Les sabatilles m'esperen sempre al mateix racó, com un gos vell que no lladra però tampoc no se'n va.

El terra fred del passadís em desperta els talons més de pressa que el cafè, més sincer que cap discurs.

A la cuina, el rellotge fa tic-tac sense presses: no té res millor a fer que comptar-me els minuts bons.

Poso l'aigua, poso el foc, espero sense esperar res, i ja és una petita missa aquest ritu de cada dia.

El vapor puja i s'esfuma com pugen totes les coses que no sabem retenir però igualment ens escalfen.

Als vidres, quatre gotes escriuen un mapa mut: carrers que no van enlloc i tanmateix ja hi arribo.

El pa d'ahir es fa costat amb la mantega de sempre: no cal res nou cada dia per trobar-hi alguna cosa.

Surto al balcó un moment, només per mirar què fa el cel, i el cel, generós, no fa res: es limita a estar-hi.

Un colom es baralla amb un altre per una engruna de pa: tota la guerra del món cabent en un pam de vorera.

El veí treu la bicicleta, em saluda amb la barbeta: no cal dir-nos res més, ja ens ho hem dit tot amb això.

Baixo l'escala comptant, com quan era un nen petit, i els números no fallen mai, són l'única cosa fiable.

Al carrer, l'olor de pa nou es barreja amb la del fum d'un tub d'escapament vell: això també és el meu barri.

La dona del quiosc em diu «el mateix de sempre?» i jo dic que sí, i en aquest sí hi ha una casa més ferma que qualsevol mur.

El metro arriba puntual o arriba tard, tant se val: el temps, aquí sota terra, es mesura en cares cansades.

Algú llegeix, algú dorm, algú mira el mòbil fix com si fos una finestra a un lloc millor que aquest vagó.

Jo miro els peus de la gent: sabates gastades, altres noves, i penso que cada parell porta una vida a coll.

Arribo a la feina d'hora, abans que s'encengui el llum: l'oficina, encara a les fosques, sembla més meva que mai.

L'ordinador triga a obrir-se, com triga tot el que espera: no passa res, jo també he trigat anys a ser qui sóc.

Truco per telèfon a algú que no coneixerà la meva cara, i tanmateix ens fem companyia un minut, potser dos.

El cafè de la màquina sap a plàstic i a costum: el bec igualment, sencer, com qui beu un ritu antic.

Algú riu fort al passadís, no sé de què, no cal saber-ho: el riure no demana permís per entrar en un dia gris.

A la pausa, surto fora, miro un arbre que no és meu i que tanmateix em regala l'ombra sense demanar res.

Les fulles cauen sense pressa, com qui sap que tornaran: no hi ha drama en la caiguda quan un ja n'ha vist tantes.

Dino sol, amb un llibre obert que no llegeixo de debò: les paraules m'acompanyen més que no pas m'expliquen res.

La tarda s'allarga i s'estreny com un xiclet mastegat: no sé quan comença a fer-se fosc, només que un dia s'ha fet.

Torno cap a casa a peu, perquè avui no tinc pressa, i el carrer que trepitjo és el mateix i n'és un altre.

Un nen xiscla de contento perquè ha trobat una fulla seca: tant li fa que sigui poca cosa, ell hi ha posat tota l'alegria.

Passo per davant del bar on el meu pare prenia el vi: ja no hi és, i el bar tampoc, però l'olor encara hi és.

A casa, la clau gira igual que ha girat sempre, sense drama: la porta cedeix, i darrere hi ha tot el que no es veu de fora.

El gat m'espera sense pressa, fent veure que no m'esperava: així ens estimem tots dos, amb la indiferència justa.

Poso la ràdio baixeta, només per no estar tan sol: una veu parla del temps com si el temps fos important.

I ho és, penso, ho és de debò: si demà plou o fa sol, jo aniré a comprar el pa igualment, amb paraigua o sense.

Faig el sopar sense recepta, de memòria, amb les mans soles: la cuina sap coses de mi que jo mateix he oblidat.

L'oli espeternega una mica, com si tingués alguna cosa a dir: jo l'escolto, i el respecto, no sigui que es cremi de veres.

Menjo mirant per la finestra les llums que s'encenen als pisos: cada llum, algú que ha arribat, cada llum, un petit tornar.

Rento els plats sense pensar, amb l'aigua tèbia als dits: no hi ha filosofia en això, només la brutícia que se'n va.

M'assec, per fi, al sofà, i el cos em diu que ja n'hi ha prou: no cal res més per ser feliç que no aixecar-se, de moment.

Mirar el sostre és un ofici que ningú ensenya a l'escola: jo l'he après tot sol, de gran, i el faig servir cada nit.

Penso en la gent que he vist avui: la del quiosc, la del metro, el veí, tots ells, sense saber-ho, m'han fet una mica de companyia.

Cap d'ells no sap que existeixo més enllà d'un bon dia dit, i tanmateix hi són, ho són, fils d'una xarxa que no es veu.

Potser Déu, si n'hi ha algun, no parla des dels núvols alts, sinó des del vapor de l'olla i des del gat que no em fa cas.

Potser la gràcia no crida: només s'asseu una estona al costat de qui l'ignora, esperant que aixequi els ulls.

Jo els he aixecat avui, un moment, potser dos, i he vist que no calia res més que això per dir-me sortós.

Apago el llum, per fi, i el dia es tanca sense soroll, com s'ha obert, com ha passat, sense demanar-me permís.

Demà tornarà a ser dimarts, o potser un altre dia qualsevol, i jo, si tinc sort, tornaré a trobar-hi el mateix miracle petit.

Perquè no cal cap senyal al cel: em basta l'aigua que bull, el pa d'ahir, la clau que gira, i algú que espera, fent veure que no.