Pregària de qui no en sap

No sé com es comença. Suposo que així: aquí sóc, són les tres, no tinc res preparat.

No tinc fórmula apresa, ni el llatí dels avis, ni la calma dels sants que miro a les vidrieres.

Tinc només aquest llit, la llum del rellotge digital, i una angoixa petita que no sé com anomenar.

Diuen que cal començar dient qui ets i qui ets Tu, però jo no sé ni una cosa ni l'altra amb certesa.

Sé que em dic com em dic, que tinc por algunes nits, que estimo malament les persones que estimo.

Això és el que porto. No porto res més. Ni teologia, ni certesa, només cansament i por.

No et demano miracles. Demano poder-me llevar i no ser dur amb els meus abans del primer cafè.

Demano una mica de son, no tota la nit sencera, només prou perquè el matí no em trobi ja vençut.

Demano no cridar quan em criden a mi, i si crido, després, saber-ho dir que ho sento.

Si has de dir-me alguna cosa, digue-la en veu baixa, que jo tinc l'orella feta a les coses que criden.

No em parlis amb trons, ni amb senyals al cel, parla'm com parla algú que seu al costat del llit.

Parla'm, si vols, sense paraules, amb una mica de calma que se m'escampi pel pit com oli en aigua freda.

I si no dius res, també em quedaré una estona. Hi ha silencis que abriguen com una manta vella.

Hi ha silencis que pesen i n'hi ha que sostenen; aquest, a les tres de la nit, vull que sigui dels segons.

No sé si m'escoltes. No sé ni si hi ets. Però parlo igualment, perquè parlar ja em calma.

És estrany parlar a algú del qual dubto tant, i tanmateix ho faig, com qui escriu una carta a l'aire.

Potser la fe no és saber que hi ets del cert, sinó seguir parlant-te encara que no ho sàpiga.

Els meus no saben resar, jo tampoc en sé gaire, però a vegades, de nit, ens ajuntem sense dir-ho.

Cadascú a casa seva, amb els seus dubtes propis, diem, sense saber-ho, la mateixa pregària.

No et demano que canviïs el que em toca viure demà, sinó una mica de força per viure-ho sense trencar-me.

No et demano llum grossa, només un caliu petit, prou perquè no ensopegui quan em llevi de matinada.

Vull ser més pacient amb qui m'exaspera, i més tendre amb qui estimo del que sóc normalment.

Vull no oblidar, demà, aquesta petita treva que em dono ara, de nit, quan ningú no em veu resar.

Perquè de dia m'oblido, em torno sec i sord, i només aquí, a les fosques, recordo que tinc set.

Set de què, no ho sé dir, no és aigua ni és pa, és una cosa més estranya que no sé nomenar bé.

Potser és set de sentir-me menys sol del que em sento, menys jutjat pel que sóc, menys pes del que carrego.

Si això és Tu qui ho escolta, gràcies per la paciència de suportar cada nit les mateixes preguntes velles.

I si no hi ha ningú, gràcies igualment a aquesta habitació buida per deixar-me parlar sol.

Perquè parlar, en el fons, ja em torna una mica humà, em treu del cap la pressa que m'aixafa tot el dia.

Demà tornaré a ser el de sempre, distret, el que no troba temps per aturar-se i mirar-se.

Però ara, per un moment, aquí, a les tres, despert, sóc algú que demana sense saber ben bé a qui.

I això, potser, ja és resar: no tenir les paraules i dir-les igualment, sense vergonya ni por.

Així que aquí m'ho deixo, sense cloenda ben feta, sense amén ben après, només un «gràcies» a mitges.

Gràcies per aquesta nit, gràcies pel llit calent, gràcies pel demà incert que encara no conec.

I si demà he d'aixecar-me i tornar a no saber-ne, que almenys em quedi això: que un dia vaig intentar-ho.