El camí llarg cap a casa

Agustí va néixer al nord d'Àfrica el 354, a Tagaste, una ciutat petita de la província romana de Numídia, avui Souk Ahras, a Algèria. La seva família no era rica, però tampoc pobra: el pare, Patrici, tenia una posició modesta com a petit propietari i funcionari municipal, i va fer un esforç considerable per pagar l'educació del fill, convençut que la retòrica i el domini de la paraula eren el camí per pujar dins l'imperi.

Sa mare, Mònica, era cristiana des de sempre, criada en la fe encara que en una comunitat on el cristianisme convivia amb pràctiques més antigues i menys ortodoxes. El seu pare, Patrici, no era batejat i va viure la major part de la seva vida com a pagà, tot i que es va convertir al cristianisme poc abans de morir, quan Agustí tenia disset anys. Aquesta doble influència —la fe insistent de la mare i la indiferència religiosa del pare— va marcar l'ambient de la infantesa d'Agustí, que va créixer entre dues maneres d'entendre el món sense que ningú li exigís triar-ne cap de manera definitiva.

De petit va estudiar a Tagaste i després a la ciutat veïna de Madaura, on va conèixer els clàssics llatins, especialment Virgili, que li va deixar una empremta profunda. Ell mateix explicaria més tard, amb un punt d'ironia, que plorava per la mort de Dido a l'Eneida però no plorava gens per l'estat de la seva pròpia ànima, ocupada com estava en jocs, distraccions i petits robatoris d'infantesa que després recordaria amb una lucidesa gairebé excessiva.

Un episodi que ell mateix relata amb detall és el robatori de peres d'un hort veí, fet amb un grup d'amics quan tenia setze anys. No robava perquè tingués fam, ni perquè les peres fossin especialment bones: les va tirar als porcs. El que li interessava, deia anys després, era el gust mateix de fer el mal, la complicitat del grup, el plaer perillós de transgredir sense necessitat. Aquest petit incident, aparentment insignificant, es va convertir en un dels moments més analitzats de les seves Confessions, perquè hi veia condensada tota la lògica del pecat: no es peca per obtenir un bé, sinó per l'atractiu fosc de la pròpia llibertat mal emprada.

Als disset anys, gràcies al finançament d'un veí ric anomenat Romanià, que va veure talent en el jove i el va ajudar quan la família no tenia prou recursos, Agustí va poder anar a estudiar retòrica a Cartago, la gran ciutat, el centre cultural i comercial del nord d'Àfrica romà. Cartago era per a un jove de província allò que Roma era per a tot l'imperi: un lloc d'oportunitats i de perills, ple de teatres, de tribunals, d'escoles de retòrica rivals i també de plaers fàcils.

Va ser a Cartago on Agustí va començar la relació amb una dona el nom de la qual mai no esmenta a les Confessions, tot i que hi va viure durant més d'una dècada en una unió estable, similar en la pràctica a un matrimoni, tot i que no reconeguda legalment perquè la diferència social entre tots dos ho feia difícil. D'aquesta relació va néixer Adeodat, el seu únic fill, un nen que Agustí sempre va descriure com a extraordinàriament intel·ligent, gairebé inquietant per la seva precocitat.

També a Cartago, cap als dinou anys, la lectura de l'Hortensi de Ciceró, una obra avui perduda que exhortava a la recerca de la saviesa, li va provocar el que ell mateix anomena la primera gran commoció intel·lectual de la seva vida. No va ser una conversió religiosa, sinó el despertar d'un desig: la sensació que hi havia una veritat més gran que la simple carrera de retòric, i que valia la pena buscar-la costés el que costés.

Aquesta recerca el va portar, durant nou anys, cap al maniqueisme, una religió dualista que explicava el mal com una substància real que lluitava contra el bé dins de l'univers i dins de cada persona. Als joves intel·lectuals de l'època els atreia perquè es presentava com una alternativa racional al cristianisme popular, que Agustí trobava aleshores massa simple, ple de contradiccions a l'Antic Testament que ell no sabia com interpretar, i massa exigent en la seva moral quotidiana.

Dins del maniqueisme va arribar a ser un «oient», és a dir, un membre de segon nivell que no havia de complir totes les exigències ascètiques reservades als «elegits», i durant anys va defensar aquesta doctrina amb l'entusiasme de qui ha trobat, finalment, una resposta satisfactòria. Amb el temps, però, les explicacions maniquees sobre l'astronomia i la naturalesa del mal van començar a fer-li'ns curtes. Va esperar durant anys la visita d'un bisbe maniqueu anomenat Faust, famós per la seva eloqüència, convençut que ell resoldria els seus dubtes.

Quan finalment Faust va arribar a Cartago i Agustí el va poder escoltar i preguntar-li directament, la decepció va ser total: Faust era, certament, un bon orador, però no tenia respostes per a les preguntes filosòfiques i científiques que Agustí li plantejava. Aquell moment va marcar l'inici d'un allunyament lent, no immediat, del maniqueisme, que va continuar formalment durant un temps més perquè Agustí no tenia encara cap altra cosa amb què substituir-lo.

Va ensenyar retòrica a Tagaste i després a Cartago, on va aconseguir una certa reputació, però la indisciplina dels estudiants cartaginesos, que sovint interrompien les classes o marxaven sense pagar els honoraris acordats, el va empènyer a buscar fortuna a Roma, cap al 383. Va marxar d'amagat de sa mare, que s'hi oposava frontalment i que, segons explica ell mateix, es va passar la nit pregant a la costa mentre el vaixell d'Agustí ja s'allunyava mar endins.

A Roma les coses no van anar gaire millor: també allà els estudiants tenien el costum d'escapolir-se sense pagar just abans de l'examen final, i Agustí, malalt i decebut, hi va viure un període breu i difícil. La sort li va canviar quan va aconseguir, gràcies a contactes maniqueus i després a la intercessió del prefecte de la ciutat, una plaça de professor oficial de retòrica a Milà, aleshores seu efectiva de la cort imperial d'Occident i, per tant, el lloc on de veritat es movien els fils del poder.

Milà va ser el gran gir de la seva vida, encara que no de manera immediata. Sa mare Mònica, que no havia deixat mai de seguir-lo, fins i tot travessant el mar, el va anar a trobar-hi, i va ser ella qui el va posar en contacte, encara que fos indirectament, amb l'ambient cristià de la ciutat, dominat per la figura del bisbe Ambrosi, un dels intel·lectuals més respectats de tot l'imperi.

Agustí hi va anar al principi per motius purament professionals: com a retòric oficial de la cort, tenia el deure d'assistir als sermons públics del bisbe i estudiar-ne l'estil oratori, potser per copiar-ne recursos o per trobar-hi punts febles que li servissin per als seus propis discursos. El que hi va trobar el va sorprendre profundament: Ambrosi resolia amb finor intel·lectual precisament les objeccions bíbliques que ell arrossegava des de jove, mostrant que molts passatges de l'Antic Testament que semblaven absurds llegits literalment tenien un sentit espiritual coherent si es llegien de manera al·legòrica.

Aquest descobriment li va treure de sobre un dels grans obstacles intel·lectuals que l'havien allunyat del cristianisme durant anys: no era, doncs, una fe per a ingenus, com ell havia suposat, sinó un sistema de pensament capaç de sostenir-se davant les preguntes més exigents. Tot i així, entendre que el cristianisme era intel·lectualment defensable no equivalia, ni de bon tros, a estar disposat a viure'l.

Durant aquest període milanès Agustí va passar per una sèrie de crisis successives, no una de sola: primer va abandonar el maniqueisme de manera definitiva i va passar per una etapa d'escepticisme acadèmic, dubtant de la possibilitat mateixa d'arribar a cap veritat certa. Després, la lectura d'alguns textos neoplatònics traduïts al llatí li va obrir la possibilitat de pensar una realitat espiritual, no material, cosa que el maniqueisme, amb la seva concepció física del bé i del mal, no li havia permès mai imaginar amb claredat.

Amb l'ajuda d'aquests llibres platònics va poder, per fi, concebre Déu no com una substància lluminosa escampada per l'espai, tal com l'havien ensenyat els maniqueus, sinó com una realitat espiritual, immaterial, superior a tota matèria. Aquest pas filosòfic va ser decisiu, però encara li faltava el pas moral, el més difícil: canviar la seva pròpia vida.

Sota pressió social i familiar, i seguint els costums de l'època entre gent de la seva posició, es va veure obligat a separar-se de la dona amb qui havia viscut més de deu anys, perquè s'havia arreglat per a ell un matrimoni més convenient amb una jove d'una família benestant milanesa. La separació el va destrossar: ell mateix confessa que el seu cor, arrencat d'ella, sagnava, i que la ferida no es va curar amb el simple pas del temps.

Mentre esperava que la promesa arribés a l'edat legal per casar-se, va prendre una altra companya, cosa que confessa amb vergonya explícita a les seves Confessions, com un símptoma de la seva incapacitat, en aquell moment, de viure d'una altra manera que no fos cedint als propis impulsos. Era, deia, com un pres que arrossega la cadena i, encara que la desitgi trencada, en té por perquè no sap viure sense ella.

Va ser en aquest context de tensió extrema, entre el desig de canviar i la incapacitat pràctica de fer-ho, que va tenir lloc l'episodi central de les Confessions: la crisi al jardí de la casa de Milà, l'estiu del 386. Agustí hi explica que, després d'una conversa amb un amic africà, Ponticià, que li va parlar de la vida austera dels monjos egipcis i de conversions sobtades entre gent culta com ell, va sentir una angoixa física, gairebé insuportable, davant la contradicció entre el que la seva raó ja acceptava i el que la seva voluntat encara es negava a fer.

Es va allunyar del seu amic Alipi, que l'acompanyava, i es va enfonsar sota una figuera, plorant, incapaç de contenir-se, repetint-se a si mateix la famosa pregària que ell mateix qualifica de covarda: «Dona'm castedat i continència, però no encara.» Volia canviar, i alhora no volia del tot, i aquesta divisió interior, aquest estar partit entre dues voluntats contràries dins d'un mateix jo, és potser l'anàlisi psicològica més fina que ha deixat de si mateix en tota l'obra.

En aquell moment va sentir, deia, una veu infantil que venia d'una casa veïna i que repetia una cançoneta: «Tolle, lege», «pren i llegeix». No coneixia cap joc infantil amb aquestes paraules exactes, i ho va interpretar com un senyal. Va tornar corrents cap al banc on havia deixat un còdex de les cartes de sant Pau, el va obrir a l'atzar i els seus ulls van caure sobre un passatge de la carta als Romans que exhortava a abandonar les disbauxes i vestir-se de Jesucrist, sense pensar més en satisfer els desigs de la carn.

No va llegir res més. No li va caldre. Diu que en aquell instant una llum de certesa es va escampar dins seu i totes les foscors del dubte es van dissipar. Va córrer a explicar-ho a Alipi, que va obrir el mateix llibre una mica més endavant i hi va trobar un passatge que li va semblar igualment adreçat a ell mateix. Tots dos van anar junts a explicar-ho a Mònica, que, després d'anys d'esperar aquest moment, es va sentir, en paraules del seu fill, més feliç que si l'hagués vist casat amb tot l'esplendor imaginable.

Aquell mateix estiu Agustí va renunciar a la seva càtedra de retòrica, adduint problemes de salut que en part eren reals, i es va retirar amb un petit grup d'amics i familiars, entre ells la mare, el fill Adeodat i el germà Navigi, a una vil·la de camp anomenada Cassiciac, prestada per un amic, per dedicar-se a la lectura, la conversa filosòfica i la preparació per al baptisme. D'aquest període breu però intens en van sortir uns primers diàlegs filosòfics, escrits ja amb un estil personal molt reconeixible, en què barreja l'anàlisi racional amb una sensibilitat espiritual que abans no hi era present.

El dissabte sant de l'any 387, a Milà, Agustí, Adeodat i Alipi van ser batejats junts per Ambrosi. Poc després, de camí de tornada cap a l'Àfrica, mentre esperaven un vaixell al port d'Ostia, prop de Roma, Agustí i la seva mare van viure el que ell descriu com un dels moments més alts de tota la seva vida: una conversa a la finestra d'una casa, mirant un jardí interior, en què tots dos, com si s'enlairessin junts, van tocar durant un instant, diu ell, una mena de silenci pur més enllà de tot pensament i de tota paraula, abans de tornar, forçosament, al llenguatge ordinari.

Pocs dies després d'aquesta experiència, Mònica va emmalaltir de febres i va morir a Ostia, amb cinquanta-sis anys, sense haver tornat a veure la seva terra natal, cosa que abans havia desitjat però que en aquell moment, deia al seu fill, ja no li importava gens, perquè no hi ha lloc lluny de Déu. Agustí confessa que, contra els costums de l'època, va contenir el plor davant dels altres per no semblar dèbil, i que només més tard, quan es va quedar sol, va deixar sortir tot el dolor acumulat, en un plor llarg que ell mateix jutjava, i alhora es perdonava, com un residu encara humà del seu antic apreig excessiu a les coses d'aquest món.

De tornada a Tagaste, Agustí va vendre la major part del seu petit patrimoni familiar i el va donar als pobres, i va fundar amb alguns companys una comunitat de vida senzilla, dedicada a la pregària, l'estudi i el treball manual, en un model que més tard s'anomenaria monàstic tot i que ell no hauria fet servir aquest terme amb la precisió que li donem avui. Adeodat, el seu fill, va viure amb ell en aquesta comunitat i hi va participar activament en els diàlegs filosòfics, mostrant un talent excepcional, però va morir molt jove, probablement abans dels vint anys, en circumstàncies que Agustí no detalla, deixant-lo amb un dolor que als seus escrits apareix contingut però innegable.

El 391, durant una visita a la ciutat d'Hipona per parlar amb un possible convers al monaquisme, Agustí va assistir per obligació a la missa dominical, i el bisbe local, Valeri, d'origen grec i amb dificultats amb el llatí, va aprofitar la seva presència, coneguda ja com a home savi i pietós, per demanar a la congregació que el forcés a acceptar l'ordenació sacerdotal allà mateix, davant de tothom. Agustí va plorar, va intentar resistir-se, però la pressió col·lectiva era tal que finalment va cedir. Ell mateix va explicar més tard que aquella ordenació, imposada gairebé per la força, li va semblar en el moment un càstig diví per la seva antiga arrogància intel·lectual.

Valeri, previsor, va donar a Agustí temps i espai per estudiar les Escriptures amb profunditat abans d'assumir plenament les seves funcions, i pocs anys després, trencant la pràctica habitual de no consagrar dos bisbes a la mateixa seu, el va fer nomenar bisbe coadjutor per assegurar-se que ningú altre se l'endugués cap a una altra diòcesi que el necessités, cosa que passava sovint amb els homes de talent reconegut. A la mort de Valeri, cap al 395 o 396, Agustí va quedar com a únic bisbe d'Hipona, càrrec que exerciria sense interrupció durant gairebé trenta-cinc anys, fins a la seva mort.

La vida de bisbe no es va assemblar en res a la vida contemplativa que ell havia somiat quan va tornar de Milà. Havia d'atendre judicis civils, perquè els bisbes de l'època feien també de jutges en conflictes que els ciutadans preferien resoldre dins l'Església abans que als tribunals romans; havia de mediar en disputes familiars i comercials; havia de rebre viatgers i pobres a les portes de casa seva; havia de predicar diversos cops per setmana, i havia de mantenir una correspondència epistolar enorme amb bisbes, emperadors, funcionaris i simples fidels que li demanaven consell sobre qüestions morals o teològiques.

A més de tot això, va haver d'enfrontar-se a controvèrsies doctrinals que van ocupar bona part de la seva energia intel·lectual durant dècades. Contra els donatistes, un grup nord-africà que sostenia que els sagraments administrats per sacerdots que havien cedit durant les persecucions no eren vàlids, Agustí va defensar que l'eficàcia dels sagraments no depèn de la santedat personal de qui els administra, sinó de la institució que representen, una idea que tindria conseqüències duradores en la teologia sacramental posterior.

Contra els pelagians, seguidors de Pelagi, un monjo britànic que defensava que l'ésser humà podia arribar a la virtut i a la salvació pel simple esforç de la seva voluntat, sense necessitat imprescindible de la gràcia divina, Agustí va desenvolupar la seva doctrina sobre el pecat original i la gràcia, insistint que la voluntat humana, després de la caiguda original, no és capaç per si mateixa de fer el bé de manera constant sense una ajuda que ve de fora d'ella mateixa. Aquest debat, viscut per ell amb una intensitat gairebé personal, arrencava de la seva pròpia experiència d'anys de voler canviar sense poder-ho fer tot sol.

El 410, quan els visigots liderats per Alaric van saquejar Roma, la notícia va sacsejar tot l'imperi i molts van interpretar-ho com un càstig dels déus antics per haver abandonat els cultes tradicionals en favor del cristianisme. Agustí va respondre amb la seva obra més extensa, «La ciutat de Déu», escrita al llarg de més d'una dècada, en què distingeix entre la ciutat terrenal, fonamentada en l'amor propi fins al menyspreu de Déu, i la ciutat celestial, fonamentada en l'amor a Déu fins al menyspreu d'un mateix, i argumenta que els imperis terrenals, per grans que semblin, són passatgers, mentre que allò que de veritat compta té una altra mesura de temps.

Als seus últims anys, ja vell, Agustí va viure amb angoixa creixent l'avenç dels vàndals pel nord d'Àfrica, un poble germànic arrià que anava conquerint ciutat rere ciutat de la costa. Hipona mateixa va quedar assetjada l'any 430, i Agustí hi va morir durant el setge, el 28 d'agost d'aquell any, amb setanta-cinc anys, mentre demanava, segons la tradició recollida pel seu deixeble i biògraf Possidi, que li llegissin en veu alta els salms penitencials fins a l'últim moment, com si volgués repassar, també al final, la mateixa honestedat davant de si mateix que havia practicat tota la vida.

Possidi, que va viure amb ell i el va acompanyar en la redacció d'algunes obres, explica que Agustí no va deixar testament perquè, com a monjo, no tenia béns propis: tot pertanyia a la comunitat. Els llibres, això sí, els va deixar amb cura a la biblioteca de l'església d'Hipona, i gràcies a aquesta previsió, i a còpies que ja circulaven per altres ciutats abans de la caiguda d'Hipona en mans dels vàndals poc després de la seva mort, la major part de la seva obra ens ha arribat intacta, cosa excepcional per a un autor de l'antiguitat tardana.

D'aquesta obra, a més de les Confessions i de «La ciutat de Déu», en destaquen centenars de sermons transcrits per taquígrafs mentre els pronunciava, una extensa correspondència amb figures com sant Jeroni, amb qui va mantenir un intercanvi epistolar respectuós però ferm sobre qüestions d'interpretació bíblica, i tractats teològics que fixarien durant segles el vocabulari occidental sobre la gràcia, el pecat, el temps i la memòria. La seva reflexió sobre el temps, al llibre onzè de les Confessions, en què es pregunta què és el temps i conclou que només existeix, en un sentit estricte, dins la ment que el mesura, continua sent llegida avui en departaments de filosofia que no tenen res a veure amb la teologia.

El que fa singular les Confessions, comparades amb qualsevol altra autobiografia antiga que ens hagi arribat, és que no estan escrites per justificar-se ni per deixar constància dels propis mèrits, com era habitual en els gèneres autobiogràfics clàssics, sinó en forma de pregària llarga adreçada directament a Déu, en què l'autor no s'estalvia cap detall vergonyós: el robatori de peres, l'abandonament de la companya, la vanitat intel·lectual, la gelosia infantil davant el pit de sa mare compartit amb un germà. Res no hi queda net ni edulcorat.

Aquesta manera d'escriure, sense embellir-se, sense presentar-se com un heroi, és probablement la raó per la qual el llibre continua parlant, setze segles després, a lectors que no comparteixen ni la seva fe ni el seu context històric: qualsevol que hagi passat anys volent canviar alguna cosa de si mateix sense aconseguir-ho del tot es reconeix en aquell home que resava «però no encara», i que, quan finalment ho va aconseguir, no ho va viure com un triomf personal sinó com un alliberament rebut, no fabricat per ell mateix a força de voluntat.