El dia que vaig tornar a entrar

Vaig deixar de creure als dinou anys, i no per cap drama: simplement va deixar de tenir sentit i ningú em va donar raons per continuar. Recordo el moment amb una precisió que em sorprèn encara ara: era un dissabte a la tarda, plovia, i estava assegut a la meva habitació d'estudiant amb un llibre de filosofia obert sobre els genolls. Vaig pensar, sense cap dramatisme, que tota aquella estructura que m'havien ensenyat de petit no aguantava ni la pregunta més senzilla. No va ser una ruptura sorollosa. Va ser més aviat com quan una planta es va marcint a poc a poc perquè algú s'ha oblidat de regar-la, i un dia te n'adones que ja fa temps que és morta.

Els meus pares no van fer cap drama tampoc, cosa que els agraeixo ara, encara que en el seu moment m'hauria agradat una mica més de resistència, no ho sé, alguna cosa que em confirmés que valia la pena discutir-ho. Van deixar de preguntar-me si anava a missa i jo vaig deixar d'inventar excuses. Amb els anys, aquell silenci compartit es va convertir en la norma de la família: no es parlava de fe, com no es parlava de diners ni de política, per no obrir ferides que ningú tenia ganes de curar.

Vint-i-dos anys és molt de temps. En aquests vint-i-dos anys vaig acabar la carrera, em vaig casar, em vaig separar, vaig tornar a viure sol en un pis massa gran per a una sola persona, vaig canviar de feina tres vegades, vaig enterrar el meu pare i vaig ballar al casament d'una neboda. La vida va continuar, amb totes les seves alegries i els seus desastres normals, sense que la qüestió de la fe hi tingués cap paper. No la trobava a faltar. Això és important dir-ho, perquè després, quan vaig tornar, molta gent va donar per fet que havia estat vivint un buit constant, una mena de forat negre que m'havia perseguit durant dues dècades. No va ser així. Vaig ser, en general, una persona relativament feliç sense cap religió a la vida.

La meva veïna, la Concepció, m'havia cuidat de petita més que la meva pròpia mare en alguns períodes, perquè la meva mare treballava moltes hores i la Concepció tenia les claus de casa nostra i em recollia de l'escola quan calia. Va ser ella qui em portava a fer els deures a la seva cuina, amb l'olor de sopa de galets que encara reconec en qualsevol restaurant del món. Quan vaig ser adolescent ens vam distanciar, com passa amb els veïns quan un creix i deixa de necessitar que li obrin la porta, però mai vam deixar de saludar-nos pel replà amb aquella cordialitat que només tenen les persones que han compartit anys sense haver-los de recordar en veu alta.

Va morir un dimecres, de matinada, mentre dormia, cosa que tothom va dir que era una sort encara que jo no acabo d'entendre per què morir mentre dorms hauria de ser més fàcil per als que es queden. El funeral era un dijous a les onze del matí, en una parròquia petita del barri on havia crescut, i hi vaig anar per respecte, amb la corbata que faig servir per als casaments i els enterraments i que em queda sempre una mica curta perquè la vaig comprar fa quinze anys.

Vaig entrar a l'església sense pensar-hi gens, com qui entra en un edifici públic per fer un tràmit administratiu. Em vaig asseure a la part de darrere, prop de la porta, en part perquè no coneixia gaire la resta de gent i en part perquè volia poder sortir de pressa si m'avorria o si em sentia incòmode. No m'esperava sentir res en particular. Havia entrat en esglésies moltes vegades en aquests vint-i-dos anys, per veure arquitectura en viatges, per acompanyar amics en casaments, i sempre m'havien semblat edificis bells però buits, com museus d'una civilització que ja no existia del tot.

El capellà va parlar bé de la Concepció, amb detalls que demostraven que l'havia conegut de veritat i no es limitava a llegir un guió genèric. Va explicar que havia cuidat mig barri de nens sense ser mare de ningú biològicament, que havia portat sopa calenta a tothom qui l'havia necessitada durant quaranta anys, que mai havia demanat res a canvi. Jo assentia en silenci, reconeixent cada frase, sentint que aquella dona mereixia tot allò i molt més.

Llavors va arribar el moment del parenostre. No sé explicar exactament què va passar, però el que recordo és això: tothom es va posar dret alhora, sense que ningú ho hagués d'anunciar, com si el cos de dues-centes persones recordés un moviment que la ment ja havia oblidat feia anys. I van començar a dir les paraules totes alhora, amb aquella cadència lenta i una mica desafinada que tenen les oracions dites en grup, on ningú va exactament al mateix ritme però la suma acaba sonant com una sola veu grossa i imperfecta.

Jo no vaig dir les paraules. Ja no me les sabia senceres, curiosament, després de vint-i-dos anys sense dir-les; me'n sortien fragments, com quan recordes a mitges la lletra d'una cançó de la infància. Però em vaig quedar allà, dret, escoltant aquelles dues-centes veus, i vaig sentir alguna cosa que no puc anomenar de cap altra manera que commoció. No em va convèncer res, cal dir-ho amb claredat: cap argument teològic, cap prova, cap experiència mística. El que em va commoure va ser una altra cosa, més difícil d'explicar: la constatació que tota aquella gent, gent normal i corrent amb les seves feines i els seus problemes de fontaneria i les seves discussions de parella, s'havia reunit un dijous al matí per acompanyar algú fins a l'última porta, i ho feien amb unes paraules que compartien des de feia segles, unes paraules que no eren seves individualment però que els servien igualment per dir el que no sabien dir d'una altra manera.

Vaig sortir del funeral amb una sensació estranya, com quan et trobes un objecte de la infància en un calaix i no saps ben bé si l'has de guardar o llençar. No en vaig parlar amb ningú aquell dia. Vaig tornar a casa, vaig fer sopar, vaig veure una pel·lícula, vaig fer vida normal. Però la sensació no va marxar. Es va quedar allà, com una espina petita que no fa gaire mal però que notes cada vegada que et mous d'una certa manera.

Vaig tornar el diumenge següent, sol, sense dir-li a ningú on anava, amb una barreja de vergonya i curiositat que em feia sentir ridícul, com un adolescent que torna d'amagat a casa després del toc de queda. Vaig triar una missa d'un barri on no em coneixia ningú, a una hora poc habitual, perquè no volia trobar-me amb ningú conegut i haver de donar explicacions que ni jo mateix tenia clares. Em vaig asseure també a la part de darrere. No vaig entendre res de la lectura, m'avorria una mica l'homilia, i quan va arribar el moment de la comunió no em vaig aixecar perquè no sabia si tenia dret a fer-ho després de tants anys fora. Vaig marxar just abans que s'acabés, abans que ningú em pogués preguntar res ni saludar-me a la sortida.

Aquesta escena es va repetir, amb variacions petites, durant diverses setmanes. Anava, m'asseia darrere, no entenia gran cosa, marxava abans d'hora. Em sentia com un espia en territori aliè, algú que observa un ritual sense tenir dret a participar-hi del tot. No sabia si allò tenia cap sentit ni cap futur. Diverses vegades vaig decidir deixar-ho, dient-me que era una fase passatgera provocada per la mort d'algú estimat i que se m'acabaria passant com passen totes les fases.

No se'm va passar. Al cap de dos mesos, un capellà jove que celebrava una de les misses em va notar assegut sol a la part de darrere, sempre a la mateixa banda, i un diumenge, en sortir, es va apropar i em va preguntar simplement si volia parlar. No em va preguntar per què hi era ni em va jutjar per estar-hi de forma tan tímida. Em va convidar a un cafè el dimarts següent, en un bar normal i corrent, sense cap solemnitat.

Aquell cafè va ser el primer d'una llarga sèrie de converses que es van allargar durant gairebé dos anys. No van ser converses fàcils. Vaig fer preguntes incòmodes, moltes, algunes que ni jo sabia que portava a dins fins que les vaig formular en veu alta: per què Déu permet el sofriment innecessari, per què l'Església havia comès tants errors històrics greus, per què la fe havia de passar necessàriament per unes formes institucionals que a mi em generaven tanta desconfiança. Vaig rebre algunes respostes dolentes, cal dir-ho amb honestedat: respostes fetes que sonaven a manual, frases fetes que no responien res de veritat i que em van fer venir ganes de deixar-ho córrer més d'una vegada.

Però també vaig rebre algunes respostes bones, i aquestes van ser les que em van fer quedar. Recordo especialment una tarda en què li vaig preguntar directament al capellà si ell mateix mai havia dubtat, i em va respondre que sí, moltes vegades, i que el dubte no era l'enemic de la fe sinó una de les seves formes més honestes. Aquella resposta em va desarmar completament perquè no m'esperava que algú amb el seu ofici admetés amb tanta naturalitat que no tenia totes les certeses.

Durant aquests dos anys vaig conèixer altra gent, també, no només aquell capellà. Vaig entrar en un petit grup de reflexió que es reunia els dimecres a la nit, format per persones molt diferents entre elles: una advocada jubilada, un estudiant d'arquitectura, una dona que havia perdut un fill fa deu anys i que encara buscava respostes que probablement no existien. Ningú allà tenia les coses tan clares com jo m'havia imaginat que tindrien els creients. Tots dubtaven, tots preguntaven, tots portaven les seves pròpies ferides al grup com qui porta una bossa que no pot deixar a casa.

Hi va haver moments en què vaig voler deixar-ho tot, sobretot quan em confrontava amb les incoherències històriques de la institució, amb els escàndols que havia llegit als diaris, amb la sensació que tornar seria com trair aquell jove de dinou anys que havia decidit, amb tota la raó del món, que no li quedaria callat allò que no li encaixava. Vaig parlar d'això obertament amb el grup i ningú em va dir que estava equivocat per sentir-ho així. Algú fins i tot em va dir que aquella incomoditat era necessària, que una fe que no fes preguntes incòmodes a la pròpia institució no era una fe adulta sinó una obediència sense pensar.

Ara tinc quaranta-tres anys. Fa uns mesos vaig tornar a fer, per primera vegada des dels dinou anys, la comunió, en una missa un diumenge qualsevol, sense que ningú de la meva família ho sabés encara. Vaig plorar una mica, no de manera dramàtica, només uns quants llagrimots que vaig eixugar amb el dors de la mà abans que ningú se n'adonés. No va ser un moment de revelació ni de llum cegadora. Va ser, més aviat, com tornar a una casa on havies viscut de petit i trobar-la diferent, més petita del que la recordaves, però encara reconeixible en els detalls: la finestra de la cuina, l'olor de l'entrada, el soroll de la porta en tancar-se.

La fe que tinc ara no s'assembla gens a la que tenia als dinou anys, aquella que era gairebé tota heretada, feta de costums familiars i respostes après de memòria sense haver-les qüestionat mai de debò. La d'ara és més petita, molt més meva, plena de forats que no sé com omplir i de preguntes que potser no tindran mai resposta. Però és meva de veritat, en un sentit que l'anterior no ho era, perquè l'he construïda a cops de dubte, de conversa, de resistència i de tornada. No sé si em quedaré per sempre en aquest lloc on he tornat a entrar. Sé que hi soc ara, amb els ulls oberts, i que això, per estrany que sembli, em sembla més honest que qualsevol certesa que hagi tingut mai.