El dia que vaig tornar a entrar

Vaig deixar de creure als dinou anys, i no per cap drama: simplement va deixar de tenir sentit i ningú em va donar raons per continuar. Recordo el moment amb una precisió que em sorprèn encara ara: era un dissabte a la tarda, plovia, i estava assegut a la meva habitació d'estudiant amb un llibre de filosofia obert sobre els genolls. Vaig pensar, sense cap dramatisme, que tota aquella estructura que m'havien ensenyat de petit no aguantava ni la pregunta més senzilla. No va ser una ruptura sorollosa. Va ser més aviat com quan una planta es va marcint a poc a poc perquè algú s'ha oblidat de regar-la, i un dia te n'adones que ja fa temps que és morta.

Els meus pares no van fer cap drama tampoc, cosa que els agraeixo ara, encara que en el seu moment m'hauria agradat una mica més de resistència, no ho sé, alguna cosa que em confirmés que valia la pena discutir-ho. Van deixar de preguntar-me si anava a missa i jo vaig deixar d'inventar excuses. Amb els anys, aquell silenci compartit es va convertir en la norma de la família: no es parlava de fe, com no es parlava de diners ni de política, per no obrir ferides que ningú tenia ganes de curar.