El primer dia al menjador social

Vaig arribar amb una idea molt clara del que trobaria, i pràcticament tot el que em vaig imaginar era fals. Tenia trenta-un anys, acabava de passar per una separació que m'havia deixat amb més temps lliure del que sabia gestionar, i un amic de la feina, en Martí, em va dir que els divendres a la tarda anava a un menjador social del barri de Sants i que els faltava gent per servir taules. Vaig dir que sí sense pensar-m'ho gaire, més per omplir un buit que per cap convicció profunda, i em vaig passar tota la setmana anterior construint-me, sense adonar-me'n, una pel·lícula mental de com seria aquella tarda.

En aquesta pel·lícula que jo m'havia muntat, els usuaris del menjador eren persones grans, sense sostre, brutes, potser amb algun problema evident d'addicció, gent que parlaria poc i que em miraria amb una barreja de recel i de gratitud excessiva. M'havia preparat, fins i tot, algunes frases per si em preguntaven per què hi anava, com si calgués justificar-me davant d'algú. Res d'això va passar. El que vaig trobar en entrar per la porta lateral d'aquell centre parroquial, amb l'olor de brou i de lleixiu barrejades, va ser una sala amb catorze taules plenes de gent que, si els hagués creuat pel carrer, no hauria distingit en absolut dels meus veïns de replà.

El coordinador, un home de seixanta anys que es deia Ferran i que portava un davantal amb taques de tomàquet incrustades des de feia anys, em va donar una safata i em va dir que anés servint el segon plat fila per fila, sense presses, i que si algú volia repetir li digués que sí sense preguntar res. Vaig obeir amb la disciplina nerviosa de qui vol fer-ho tot bé el primer dia, comptant les racions, procurant no vessar el guisat sobre la taula, murmurant «bon profit» amb una veu que em sortia més aguda del normal per culpa dels nervis.

Vaig servir el segon plat durant dues hores seguides, i en aquestes dues hores vaig veure passar per davant meu una varietat de persones que em va desmuntar tots els prejudicis que portava, sense saber-ho, ben endinsats. Vaig veure una dona d'uns cinquanta anys, amb ulleres de pasta i un jersei de coll alt força elegant, que parlava amb una companya de taula en un català perfecte i que després, quan li vaig preguntar si volia més pa, em va contestar en un francès impecable perquè s'havia distret un moment i havia respost sense pensar-hi en l'idioma que li sortia més natural. Vaig saber després, per en Ferran, que havia estat mestra de secundària durant vint-i-cinc anys i que un divorci mal gestionat i un lloguer que va pujar de cop l'havien deixat sense marge de maniobra en qüestió de mesos.

Vaig veure també un home d'uns quaranta-cinc anys, ben afaitat, amb una camisa neta i planxada que contrastava amb la resta de la seva roba, evidentment gastada, que resultava haver estat comercial d'assegurances durant quinze anys en una companyia que va tancar la delegació de Barcelona sense gaire preavís. Portava la camisa neta i planxada, em va explicar més tard algú altre, perquè cada matí feia entrevistes de feina que no arribaven enlloc, i deia que no podia permetre's que la roba fos l'excusa per no contractar-lo, encara que la resta de la seva vida s'estigués esfondrant per moments.

Hi havia una noia jove, potser de vint-i-tres anys, que parlava per telèfon en un anglès fluid just abans d'entrar a dinar, negociant sembla ser algun tema relacionat amb una feina de traduccions freelance que li pagaven tard i malament. Hi havia una parella gran, els dos amb accent de poble, que es passaven el pa l'un a l'altre amb una tendresa que no havia vist mai en cap restaurant car de la ciutat, i que quan els vaig preguntar si volien repetir es van mirar entre ells com demanant-se permís mútuament, com si repetir plat fos una petita indecència que calia consultar.

Ningú semblava el que jo entenia, fins aquell dia, per la paraula «pobre». Això, escrit ara, sembla una obvietat que qualsevol persona amb dos dits de front hauria de saber sense necessitat de comprovar-ho en persona. Però jo, com la majoria de la gent que no ha tingut mai cap contacte directe amb la pobresa real, portava al cap una imatge fixada, gairebé caricaturesca, construïda a base de reportatges de televisió i de converses de bar, i aquella imatge no incloïa mestres, ni comercials, ni traductores amb accent d'Oxford. Vaig passar tota la tarda intentant reconciliar el que veia amb el que m'havia imaginat, i el resultat va ser una sensació d'incomoditat profunda, com quan et diuen que una cosa que donaves per certa des de sempre resulta ser mentida.

Al final del torn, quan ja s'estaven recollint les taules i la sala començava a buidar-se, en Ferran em va convidar a seure amb ell un moment a la cuina, amb un cafè de màquina en un got de plàstic. Li vaig confessar, potser amb massa sinceritat per ser el primer dia, que m'havia sorprès molt veure el perfil de la gent que havia servit. Em va mirar amb una barreja de cansament i de paciència, com algú que ha sentit la mateixa confessió centenars de vegades de boca de voluntaris nous, i em va dir una frase que apunto sempre, que porto escrita en una llibreta que faig servir per notes personals: «Aquí serveixes menjar, però el que la gent ve a buscar de veritat és que algú els miri com abans, quan encara tenien una feina i un cognom que significava alguna cosa.»

Aquesta frase em va acompanyar durant les setmanes següents, i encara m'acompanya ara. Vaig entendre, amb el temps, que el que en Ferran volia dir no era una metàfora bonica sinó una descripció exacta del que passava cada divendres en aquella sala. La gent que hi anava no havia perdut només ingressos o una feina; havia perdut, sobretot, la mirada de reconeixement que la resta de la societat dedica a qui té una posició social clara. Quan algú et pregunta a què et dediques i tu ja no tens resposta, o la resposta et fa vergonya, deixes de rebre certes mirades que abans donaves per descomptades, i aquesta absència fa més mal, sovint, que la manca material en si mateixa.

Vaig continuar anant-hi els divendres següents, primer per compromís amb en Martí, que m'havia convidat, i després per una raó que em costava molt d'explicar als meus amics quan em preguntaven per què hi tornava. No hi anava per caritat, en el sentit clàssic que jo entenia abans aquesta paraula, com una obligació moral que calia complir de tant en tant per sentir-me una persona decent. Hi anava, cada vegada més, perquè aquella sala em posava en contacte amb una versió de la realitat que la resta de la meva setmana amagava amb molta eficàcia: reunions de feina, sopars amb amics, sèries a la nit, tot un engranatge dissenyat, sense que ningú ho hagués planejat conscientment, per no haver de mirar mai de front certes coses.

Amb els mesos vaig anar coneixent noms i històries concretes, i cada nom desmuntava una mica més l'esquema general que jo portava. Vaig conèixer en Sebastià, un home que havia tingut un petit negoci de fusteria que va tancar durant la crisi financera i que mai s'havia recuperat del tot; vaig conèixer la Dolors, que cuidava el seu marit malalt d'alzheimer i que venia al menjador perquè el que estalviava en menjar per a ella li permetia comprar més medicaments per a ell; vaig conèixer un noi de vint anys, en Jonatan, que havia sortit d'un centre de menors sense cap xarxa familiar darrere i que estudiava un cicle formatiu de matí mentre buscava feina de tarda.

Cap d'aquestes persones encaixava en la imatge que jo tenia abans d'entrar per primera vegada en aquell menjador, i cadascuna d'elles em va ensenyar, a la seva manera, que la pobresa no és un tret de caràcter ni una conseqüència directa de males decisions, com de vegades es dona a entendre en converses de sobretaula plenes de suficiència. És, moltes vegades, el resultat d'una cadena d'esdeveniments que li podrien passar a qualsevol persona que conec, inclòs jo mateix, si s'alineessin de la manera equivocada unes quantes circumstàncies: una malaltia, un divorci, un lloguer que puja, una empresa que tanca sense avisar prou.

També vaig aprendre, i això em va costar més acceptar-ho, que jo mateix havia arribat allà amb una necessitat pròpia que no havia sabut anomenar fins aleshores. No hi anava únicament per servir els altres; hi anava perquè aquella sala em donava una sensació d'utilitat concreta i immediata que la resta de la meva vida, en aquell moment de separació i de dubtes, no em donava. Servir el segon plat durant dues hores em treia del cap, durant dues hores exactes, tots els pensaments circulars sobre el meu propi fracàs matrimonial, i això, encara que sembli una raó egoista escrita així en fred, no li treu cap valor al que feia allà cada divendres.

Fa dos anys que hi vaig cada dijous, perquè amb el temps van canviar-me el torn del divendres al dijous per necessitats d'organització. Ja no penso, com pensava el primer dia, que hi vaig a ajudar algú que ho necessita més que jo. Hi vaig perquè és un dels pocs llocs de la meva setmana on em costa menys ser una persona decent, on la decència no és un esforç moral abstracte sinó una sèrie d'accions molt concretes: servir un plat calent, dir bon profit mirant a la cara, recordar-me del nom d'algú la setmana següent, preguntar per la salut del marit d'algú altre.

He après, en aquests dos anys, que els meus esquemes sobre qui és pobre i per què ho és eren, en el millor dels casos, incomplets, i en el pitjor, directament falsos i una mica cruels sense que jo me n'adonés. Cada divendres, ara dijous, que hi torno, alguna cosa petita em recorda que la distància entre la meva vida i la vida de qualsevol de les persones que serveixo és molt més fina del que m'agradaria admetre, i que l'única diferència real, moltes vegades, és una simple qüestió de sort acumulada al llarg dels anys.

Encara recordo, amb una nitidesa que em sorprèn, la cara d'en Ferran quan li vaig dir, ja fa gairebé dos anys, que volia continuar venint més enllà del compromís inicial amb en Martí. No va fer cap gest efusiu ni em va donar les gràcies amb solemnitat; simplement va assentir i em va dir que m'anotava per al torn fix, com si fos la cosa més normal del món que algú decidís canviar una part de la seva rutina setmanal per allò. Amb el temps he entès que per a ell, després de tants anys al capdavant d'aquell menjador, els voluntaris que es queden i els que marxen al cap de dues setmanes formen dues categories molt clares, i que la diferència entre l'una i l'altra no té gaire a veure amb les bones intencions inicials, que gairebé tothom té el primer dia, sinó amb si aquella persona ha estat capaç de deixar caure, encara que sigui una mica, la imatge que s'havia construït abans d'entrar per la porta.