El primer dia al menjador social

Vaig arribar amb una idea molt clara del que trobaria, i pràcticament tot el que em vaig imaginar era fals. Tenia trenta-un anys, acabava de passar per una separació que m'havia deixat amb més temps lliure del que sabia gestionar, i un amic de la feina, en Martí, em va dir que els divendres a la tarda anava a un menjador social del barri de Sants i que els faltava gent per servir taules. Vaig dir que sí sense pensar-m'ho gaire, més per omplir un buit que per cap convicció profunda, i em vaig passar tota la setmana anterior construint-me, sense adonar-me'n, una pel·lícula mental de com seria aquella tarda.

En aquesta pel·lícula que jo m'havia muntat, els usuaris del menjador eren persones grans, sense sostre, brutes, potser amb algun problema evident d'addicció, gent que parlaria poc i que em miraria amb una barreja de recel i de gratitud excessiva. M'havia preparat, fins i tot, algunes frases per si em preguntaven per què hi anava, com si calgués justificar-me davant d'algú. Res d'això va passar. El que vaig trobar en entrar per la porta lateral d'aquell centre parroquial, amb l'olor de brou i de lleixiu barrejades, va ser una sala amb catorze taules plenes de gent que, si els hagués creuat pel carrer, no hauria distingit en absolut dels meus veïns de replà.