El taxi de les quatre

L'avís va entrar a les quatre de la matinada, quan la ciutat ja era només llums de semàfor parpellejant per a ningú. En Xavi va mirar la pantalla de la ràdio del cotxe amb una ganyota. El seu torn s'acabava a un quart de cinc i aquella cursa el deixaria tocat per a tot el matí. Va estar a punt de rebutjar-la, però el dit va prémer «acceptar» abans que el cap acabés de decidir-ho. Feia disset anys que conduïa taxis i encara no sabia explicar per què, algunes nits, acceptava el que no li convenia.

L'adreça era un carrer estret del barri vell, d'aquells on els balcons gairebé es toquen d'una banda a l'altra. Va aparcar davant d'un portal de fusta fosca amb la pintura clivellada i va tocar el clàxon un instant, breu, per no despertar el veïnat. Va esperar cinc minuts. Després deu. Estava a punt de trucar per ràdio per avisar que se n'anava quan la porta es va obrir.

En va sortir una dona molt gran, potser noranta anys, dreta amb l'esquena recta d'algú que ha après a caminar amb dolor sense que se li noti. Duia un abric gris ben cordat fins amunt i una maleta petita, de les antigues, amb tanques de metall. Anava pentinada i maquillada amb cura, com si sortís cap a missa de diumenge i no cap a les quatre de la matinada d'un dimarts qualsevol.

—Bon dia, jove —va dir, i en Xavi va notar que la veu li tremolava una mica, no de fred.

—Bon dia... o bona nit, encara —va contestar ell, baixant a ajudar-la amb la maleta—. On l'porto?

—A la residència Sant Just. Ja hi deuen tenir la meva habitació preparada.

En Xavi va teclejar l'adreça al navegador sense fer-hi més preguntes. Era un ofici en què s'aprenia de seguida a no ficar el nas en la vida dels altres. La dona es va instal·lar al seient del darrere, amb la maleta a la falda, agafada amb totes dues mans com si allà dins hi dugués alguna cosa que es pogués trencar.

Van sortir del carrer estret cap a l'avinguda, encara buida, amb els semàfors fent l'ample llambreig groc de la matinada. Durant una bona estona no va dir res. En Xavi mirava pel retrovisor de tant en tant i la veia amb els ulls oberts, mirant per la finestra com si comptés cada finestra il·luminada, cada porta tancada, cada arbre que passava.

—Vostè és d'aquí de tota la vida? —va preguntar ella de sobte.

—De tota la vida, sí. Vaig néixer al carrer de Sant Pau, allà baix.

—Jo també —va dir la dona, i va somriure per primer cop, un somriure petit que li va il·luminar la cara plena d'arrugues—. Fa vuitanta-set anys que hi vaig néixer, en aquell mateix carrer, encara que ara ja no en queda res del que jo recordo.

—Ha viscut sempre a la ciutat, doncs.

—Sempre. He vist com es feien i desfeien barris sencers. He vist com tallaven arbres que jo havia vist plantar. —Va fer una pausa—. Escolti, jove... com es diu?

—Xavi.

—Xavi, li faré una demanda estranya, i l'entendré perfectament si em diu que no. No tinc pressa cap on vaig. La residència no tanca les portes, i jo... —va dubtar un moment— no crec que hi torni a sortir mai més. M'agradaria, si no li fa res, passar abans pel centre. Vull veure algunes coses per última vegada.

En Xavi la va mirar pel retrovisor. Tenia els ulls clars, d'un blau esvaït pels anys, i el posat de qui ha après a demanar les coses amb educació perquè li'n van ensenyar de jove, encara que per dins li cremés la urgència.

—El taxímetre anirà corrent, eh —va dir ell, mig en broma, mig avisant-la.

—No es preocupi pel taxímetre —va contestar ella—. Tinc els diners que calguin.

Ell va dubtar un instant més i després va girar el volant cap al centre.

—On volem anar primer?

—Al carrer de la Indústria. Hi havia una fàbrica de teixits. Es deia Cal Bosch.

Van conduir en silenci uns minuts, travessant places buides amb els bancs mullats de rosada i els coloms encara adormits sota les cornises. Quan van arribar al carrer de la Indústria, en Xavi va reduir la velocitat i la dona es va inclinar cap a la finestra.

Allà on hi havia hagut la fàbrica hi havia ara un edifici d'apartaments amb façana de vidre i un cartell lluminós d'una immobiliària.

—Ho han enderrocat tot —va dir ella, en veu baixa, sense sorpresa, com si ja s'ho esperés—. Vaig entrar a treballar-hi als catorze anys. Filava. Nou hores dretes, sis dies a la setmana. Allà dins vaig conèixer les meves millors amigues. També hi vaig conèixer en Ramon.

—El seu marit?

—El meu marit, sí. Cinquanta-dos anys casats. Es va morir fa dotze.

—Ho sento.

—No cal. Va tenir una bona vida i una bona mort, adormit, sense patir. No tothom té aquesta sort. —Va tornar a mirar l'edifici de vidre uns segons més—. Ja podem seguir, Xavi. Gràcies per aturar-se.

Van continuar. La dona, que es deia Montserrat —li ho va dir quan ell li ho va preguntar amb naturalitat, com qui es presenta a algú amb qui compartirà una estona llarga—, anava indicant el camí amb una precisió que sorprenia en algú de la seva edat. Girar aquí. Seguir dos carrers més. Ara a la dreta.

Van arribar a una plaça petita amb una església de pedra fosca, tancada a aquella hora, amb la porta de fusta clavada amb ferratges antics.

—Aquí em vaig casar —va dir la Montserrat, i la veu li va sortir més fina, com si el record li costés de dir en veu alta—. Un dissabte de març, l'any 1959. Feia un fred que pelava i jo duia un vestit prestat perquè el meu no havia arribat a temps de la modista. Encara em recordo de com tremolava, no sé si de fred o de por.

—De por de què?

—De tot. De si seria una bona dona. De si sabria fer-ho bé, ser mare, portar una casa. Als disset anys una es casa sense saber res de la vida i pensa que ja ho sap tot.

En Xavi va aturar el taxi just davant de l'església, amb els llums d'emergència encesos, i durant un moment els dos van quedar en silenci mirant la porta tancada.

—Vam tenir tres fills allà dins, batejats en aquesta església —va continuar ella—. En Ramon i jo hi tornàvem cada any per l'aniversari de casament, encara que ja no fóssim creients de missa cada diumenge. Hi havia alguna cosa d'aquest lloc que ens feia sentir que encara érem els mateixos joves espantats d'aquell dissabte de març.

—I els seus fills? —va preguntar en Xavi, amb cura de no forçar res.

La Montserrat va tardar a respondre.

—En tinc dos, vius. Una filla, la Rosa, viu a Alemanya des de fa trenta anys. Truquem per telèfon cada diumenge. Un fill, en Miquel, viu aquí mateix, a vint minuts d'aquesta plaça. —Va fer una pausa llarga—. Fa quatre anys que no ens parlem.

En Xavi no va dir res, esperant.

—Van ser coses de família, de les que semblen enormes quan passen i que després, amb els anys, un no recorda ni bé com van començar. Diners, una herència del seu pare, paraules que no s'haurien d'haver dit. Jo li vaig escriure tres cartes que mai no em va contestar. —Va mirar-se les mans, arrugades sobre la maleta—. Suposo que demà, quan sàpiga que m'he mudat a la residència, potser vindrà a veure'm. O potser no. Ja no hi puc fer més.

—Encara hi és a temps —va dir en Xavi, sense saber ben bé per què li sortia dir-ho.

—Tothom hi és a temps fins que deixa de ser-hi —va respondre ella, amb una serenor que no tenia res de resignada, sinó alguna cosa més semblant a la pau—. Però jo ja he fet el que podia fer. La resta és cosa seva.

Van seguir cap al que havia estat el seu barri, un conjunt de carrers estrets que baixaven cap al riu, amb els edificis vells barrejats amb blocs nous de pisos. La Montserrat li va indicar un portal concret, número 14, amb una placa de rajola blava mig despintada amb el nom del carrer.

—Aquí hi vaig viure quaranta anys —va dir—. Al segon pis, la porta de la dreta. Des del balcó es veia el campanar de l'església i, els dies clars, fins i tot les muntanyes.

—Per què se'n va anar?

—Perquè les cames ja no em pujaven les escales i la meva filla, la Rosa, viu fora i no podia venir a ajudar-me cada dia. La residència té ascensor, infermeres, gent que et vigila. És més segur. —Va somriure amb una mica d'ironia—. Segur i buit no és el mateix que casa, però un ja no pot triar-ho tot a la vida.

Va baixar la finestra del taxi, malgrat el fred, i va quedar-se un llarg moment mirant el balcó fosc del segon pis, com si esperés que algú hi sortís, encara que sabés que no hi havia ningú.

—Vaig criar tres fills en aquell pis petit —va dir, més per a ella mateixa que per a en Xavi—. Vam riure molt, allà dalt. També vam plorar molt. Un dia hi vaig vetllar en Ramon, el meu marit, les últimes hores. Un altre dia hi vam celebrar que la Rosa aprovava la carrera. La vida sencera hi cap, en un pis petit, si un el mira bé.

Va tornar a pujar la finestra.

—Ja podem anar cap a la residència, Xavi. Crec que ja he vist prou.

Però quan ell va engegar el motor, ella el va aturar amb un gest suau de la mà.

—Espera. Una última cosa, si no li fa res. El pont vell, el de baix del riu. Hi podem passar?

—És fora del camí, però sí, hi podem passar.

Van baixar cap al riu per uns carrers cada cop més estrets, fins que el taxi va sortir a l'esplanada de terra al costat del pont, un pont de pedra vell, dels que ja no en fan, amb els arcs baixos i les baranes desgastades per generacions de mans que hi havien recolzat els colzes.

En Xavi va aturar el cotxe. Fora, el cel començava a perdre la negror total i s'anava tenyint d'un blau molt fosc, gairebé morat, cap a llevant. La Montserrat va obrir la porta ella mateixa, abans que ell pogués ajudar-la, i va baixar amb pas insegur fins a la barana del pont.

En Xavi va dubtar, però finalment va sortir també i es va quedar al seu costat, a una distància respectuosa, mirant l'aigua fosca que corria per sota.

—Aquí em va demanar en Ramon si em volia casar amb ell —va dir la Montserrat, amb la veu ara més ferma, com si aquell record li donés forces—. No em va donar cap anell, perquè no en teníem per comprar-ne. Em va donar una flor que havia arrencat d'un jardí del costat, sense permís, i em va dir que era l'única cosa bonica que tenia per oferir-me però que amb els anys m'oferiria tota la resta.

—I li ho va complir?

—Amb escreix —va dir ella, i els ulls se li van omplir d'aigua, brillant amb la primera claror del matí—. Va complir aquella promesa cada dia durant cinquanta-dos anys. No érem rics, Xavi, mai no ho vam ser. Però no em va faltar mai res del que de debò importa.

Van quedar-se allà una bona estona, en silenci, escoltant l'aigua i algun ocell matiner que ja començava a cantar entre els arbres de la ribera. En Xavi, que no era home de moltes paraules ni de grans sentiments declarats, va sentir un nus estrany a la gola, com si aquella dona li estigués regalant, sense saber-ho, alguna cosa que ell no sabia que necessitava sentir.

—Vostè té algú, Xavi? —va preguntar ella de sobte, girant-se cap a ell.

—Tinc la meva dona i un fill petit —va dir ell, una mica sorprès per la pregunta.

—Digui-li cada dia que l'estima. No esperi les grans ocasions. Les grans ocasions són poques i la vida és feta sobretot de dies normals, de dimarts com aquest. És en els dimarts on es guanya o es perd una vida sencera.

En Xavi va assentir, sense saber ben bé què respondre, i la va acompanyar de tornada al cotxe amb un braç per si relliscava a la vora del pont.

El trajecte fins a la residència Sant Just va ser curt i, aquest cop, en silenci, però un silenci diferent del d'abans: no d'espera, sinó de descans, com el silenci que ve després d'haver dit tot el que calia dir.

Quan van arribar, ja clarejava del tot. La façana blanca de la residència es dibuixava contra un cel rosat, i una infermera de guàrdia va sortir a rebre-la amb una cadira de rodes que la Montserrat va rebutjar amb un gest orgullós de la mà, preferint entrar caminant pel seu propi peu.

En Xavi va baixar la maleta i la va deixar al costat de la porta. Va mirar el taxímetre: la xifra que hi apareixia, amb totes les parades i les hores que havien passat, era alta, molt més alta del que una dona gran amb una pensió podia permetre's sense pensar-s'hi.

—Serà... —va començar a dir ella, obrint el moneder.

En Xavi va allargar la mà i va apagar el comptador sense dir-li la xifra.

—No és res —va dir—. Convidada de la casa.

—No pot fer això, jove. És la seva feina, i vostè té una família a qui mantenir.

—Ja m'ho cobraré un altre dia, amb algú altre —va dir ell, somrient—. Avui la casa convida.

La Montserrat el va mirar fixament durant un moment llarg, com si volgués gravar-se-li la cara a la memòria, i després, sense dir res més, el va abraçar. Va ser una abraçada breu però ferma, de les que costen de fer entre desconeguts i que per això mateix pesen més.

—Gràcies —li va xiuxiuejar a cau d'orella—. M'has donat una bona última estona.

Es va apartar, li va fer una última carícia al braç, i va agafar la maleta que la infermera ja li tenia a punt. Va entrar per la porta de vidre de la residència sense girar-se, amb l'esquena recta com quan havia sortit del portal de fusta fosca, hores abans, en un altre món que ja semblava molt llunyà.

En Xavi va tornar al taxi i s'hi va quedar assegut un llarg moment, sense engegar el motor, mirant com el sol acabava de sortir per sobre dels teulats. No sabia ben bé per què, però sentia que li calia aquell minut de quietud abans de tornar a la carretera.

Va arribar a casa quan la seva dona ja s'aixecava per portar el nen a l'escola. Estava cansat, amb els ulls vermells de la nit en blanc, però en comptes d'anar-se'n directament a dormir com feia sempre, es va asseure a la cuina amb ella, li va agafar la mà i li va dir, sense cap motiu aparent, que l'estimava.

—Què t'ha passat aquesta nit? —li va preguntar ella, mig rient, sorpresa per la tendresa inesperada.

—Res —va dir ell—. O potser tot. T'ho explicaré un altre dia.

Van passar tres setmanes. En Xavi gairebé havia deixat d'esperar-ho, encara que de tant en tant pensava en la Montserrat mentre conduïa de nit, preguntant-se com li anava a la residència, si el seu fill hi havia anat a veure-la, si encara mirava els balcons il·luminats mentre passava pel seu antic barri.

Un matí, esmorzant abans del torn, va obrir el diari per costum, per matar l'estona amb el cafè, i als anuncis de defuncions hi va veure el nom: Montserrat Puig i Camps, morta pacíficament a la residència Sant Just, envoltada dels seus fills Rosa i Miquel. La família agraeix les mostres de condol.

Va llegir la notícia dues vegades, notant com el nus se li tornava a fer a la gola, aquest cop més fort. Envoltada dels seus fills. Miquel també hi era, doncs. Havia anat a veure-la. Fos el que fos que s'havia dit entre ells en aquelles tres setmanes, semblava que hi havia hagut temps per dir-ho.

Aquell vespre, abans de començar el torn, en Xavi va passar amb el taxi buit pel pont vell del riu. Va aturar-se un moment, va baixar el vidre i va deixar que l'aire fresc de la nit li entrés a la cara. Va pensar en la flor arrencada sense permís d'un jardí, en els cinquanta-dos anys de promesa complerta, en els dimarts normals on es guanya o es perd una vida sencera.

Després va engegar el motor i va tornar a la feina, com cada nit, però amb la sensació que alguna cosa dins seu havia canviat per sempre: la certesa tranquil·la que el servei més gran que es pot fer per algú no és sempre arreglar-li res, sinó, senzillament, donar-li temps quan ja no en té gaire.