El torn de nit

A la planta, entre les tres i les cinc de la matinada, passa una cosa que no surt als protocols: la gent diu la veritat. He treballat onze anys com a infermera en una planta d'oncologia, sempre en el torn de nit, i he après més sobre els éssers humans en aquestes hores fosques que en tota la resta de la meva vida junta.

De dia hi ha visites, metges, analítiques, cafès a la màquina del passadís i una certa representació que tothom fa sense adonar-se'n: els pacients somriuen als seus fills perquè no vulguin patir, les famílies somriuen als pacients perquè no vulguin espantar-los, i els metges parlen amb un vocabulari que sona a esperança encara que a vegades no n'hi hagi gaire. De nit tot això cau. Queda la persona, el sostre blanc, el degoteig del sèrum i el que pensa cadascú quan ja no té ningú a qui protegir.

Recordo els meus primers mesos com si fossin ahir. Tenia vint-i-quatre anys i em pensava que sabia què era acompanyar algú perquè havia llegit molt i havia fet pràctiques. M'equivocava de mig a mig. La primera vegada que un pacient em va preguntar directament «Es pot saber si em quedaré aquí per sempre?», vaig fer el que fem tots els novells: vaig omplir el silenci amb paraules tècniques, vaig parlar de proves, de possibilitats, d'esperar a veure com evolucionava tot. Ell em va mirar amb una pietat que encara no he oblidat, com si fos jo la que necessitava consol.

He après, amb els anys i a cops, a no omplir els silencis. Els primers anys parlava molt perquè el silenci em feia por; em semblava que si callava estava abandonant la persona a la seva pròpia por. Ara sec a la vora del llit i espero. La majoria de vegades, si els dones prou temps, acaben parlant ells. I el que diuen, quan finalment parlen, sol ser molt més senzill del que jo m'esperava: no parlen de la mort en abstracte, parlen de coses petites. D'una discussió que van tenir amb un germà fa vint anys i que no van arreglar mai. D'un gat que van haver de donar quan es van separar. D'una carta que no van enviar.

Un senyor de vuitanta-tres anys, en Ramon, em va demanar fa poc, cap a les quatre de la matinada, que li agafés la mà i li digués una oració, qualsevol. No havia parlat de fe en tot el seu ingrés; els seus fills m'havien dit que no era gens de missa, que sempre havia dit que allò «no era per a ell». Li vaig dir el parenostre perquè és l'única que em surt sencera sense haver de pensar-hi, i perquè em va semblar que el que necessitava no era una teologia sinó una cadència, unes paraules amb ritme que ompliessin l'habitació d'una altra cosa que no fos la seva pròpia respiració.

Al final, quan vaig acabar, em va donar les gràcies i em va dir una frase que porto escrita en un paperet a la cartera: «No per l'oració. Per no fer veure que no passava res.» Aquella nit vaig entendre una cosa que fins llavors només intuïa: la gent no demana sempre consol religiós quan demana pregar. Sovint demana companyia amb forma, un ritual que dongui permís per estar assustats sense haver-ho de dir amb aquestes paraules exactes.

No sé si tinc la fe que tenia als vint anys, quan encara vivia amb els meus pares i anava a missa els diumenges gairebé per costum familiar més que per convicció pròpia. Els anys a la planta m'han desgastat algunes certeses i n'han fet créixer d'altres que no sabia que tenia. Tinc, això sí, una certesa molt concreta: que ningú s'hauria de morir sol i que jo, en la meva feina, puc fer alguna cosa perquè no passi, encara que sigui una cosa petita com quedar-me deu minuts més després d'acabar el torn.

Hi ha una companya, la Isabel, que porta vint anys al mateix servei i que em va ensenyar, sense voler-ho, la lliçó més important de tota la meva carrera. Un dia li vaig preguntar com aconseguia no acabar cada nit destrossada emocionalment, després de veure tant de patiment. Em va respondre que ella no intentava no sentir-ho, sinó que havia après a portar-ho d'una manera diferent: com un pes que es reparteix entre moltes espatlles al llarg dels anys, no com una càrrega que s'acumula sencera cada nit.

També hi ha nits terribles, i seria mentida no dir-ho. Nits en què un pacient jove es mor i penses en la injustícia bruta que suposa, en els seus pares que dormen a la sala d'espera sense saber-ho encara, en la quantitat de coses que aquella persona no arribarà a fer. Aquestes nits no hi ha oració ni parenostre que serveixi de gaire, i el que fas és el teu ofici amb les mans tremoloses per dins encara que per fora hagis de semblar serena, perquè la serenitat, en aquell moment, també és una forma de cura.

Recordo especialment una nit d'hivern amb una dona de quaranta-set anys, mare de dos adolescents, que sabia que li quedaven poques hores. Em va demanar que no avisés els fills fins al matí, perquè volia que dormissin bé una última nit sense saber que era l'última. Vaig respectar la seva voluntat, encara que em costés moltíssim, i vaig quedar-me amb ella jo sola gairebé tota la nit, parlant de coses sense importància: de la sèrie que estava veient, de la recepta de croquetes de la seva àvia, de com de petit era el pis on havia crescut a Barcelona.

Va morir just abans que sortís el sol, i jo vaig ser l'única persona present. Vaig trucar els fills tal com havíem quedat i els vaig acompanyar quan van arribar, encara amb el pijama posat sota l'abric, corrent pel passadís. No sé si vaig fer bé no despertant-los abans. Encara hi penso, anys després. Però sé que vaig fer el que ella em va demanar, i que en aquell moment això em va semblar més important que qualsevol altra consideració.

Amb els anys he desenvolupat una mena de ritual personal que no li he explicat mai a ningú de l'hospital perquè em fa una mica de vergonya, tot i que ara ho escric aquí. Quan mor algú al meu torn, abans de fer el paperwork i totes les gestions que calen, m'aturo un minut a l'habitació buida, ja sense el cos, i dic en veu baixa el nom de la persona. No sé a qui li dic, ni si serveix de res. Però em sembla que necessito marcar d'alguna manera que allà hi havia hagut algú, i que la seva desaparició no ha de passar sense que ningú se n'assabenti del tot.

També hi ha alegries, i moltes, que la gent de fora no s'imagina en un servei d'oncologia. Pacients que superen tractaments durs i tornen a visitar la planta anys després, ja curats, per portar-nos pastissos. Famílies que t'abracen amb una gratitud que no saps ben bé si mereixes, perquè al capdavall tu només has fet la teva feina, encara que la teva feina impliqui estar present en el moment més important de la vida d'algú.

Una infermera jove em va preguntar l'altre dia com podia suportar tants anys fent nits en aquesta planta sense cremar-se. Li vaig dir la veritat: que alguns anys sí que m'he cremat, i que he hagut de fer teràpia, i que hi ha hagut mesos en què no volia ni sentir parlar de l'hospital fora de l'horari laboral. Però també li vaig dir que és l'únic lloc on he sentit, de manera repetida i concreta, que la meva presència importava per a algú de forma inqüestionable.

M'han preguntat moltes vegades si la meva feina m'ha fet més creient o menys creient, com si la fe fos una balança amb dos platets clars. No és així de senzill. Diria que m'ha fet més exigent amb la meva fe, més desconfiada de les respostes fàcils i més convençuda que el que compta, al final, no és tenir raó sobre res sinó estar present quan cal.

Fa poc, un capellà que ve a visitar pacients que ho demanen em va dir una cosa que em va quedar gravada: «El vostre ofici s'assembla més al meu del que us penseu.» No sé si tenia raó del tot, però hi he pensat molt. Potser tots dos fem la mateixa cosa amb eines diferents: estar allà, en l'hora en què ningú altre hi vol ser, i no marxar.

Hi ha una altra cosa que m'agradaria explicar, encara que em costi trobar les paraules exactes. Quan vaig començar, pensava que la meva funció era pal·liar el dolor físic i prou; això és el que m'havien ensenyat a la facultat, amb precisió i protocols molt clars. Amb els anys he entès que hi ha un altre dolor, més difícil de mesurar, que és el de sentir-se sol davant d'allò que no es pot controlar. I aquest dolor no es tracta amb medicació, es tracta estant present, escoltant, deixant que l'altre parli del que li faci falta, encara que sigui de coses que no tenen res a veure amb la malaltia.

Recordo també les famílies que discuteixen a la porta de l'habitació, en veu baixa perquè el pacient no ho senti, sobre qui ha de venir a quina hora, sobre qui ha fet més o menys al llarg dels anys. He après a no jutjar aquestes discussions, perquè sé que sovint amaguen un dolor tan gran que només troba sortida en petites baralles sobre torns i horaris. Darrere de cada retret n'hi ha, gairebé sempre, un altre de més profund: la por de no haver estimat prou, o de no haver-ho demostrat a temps.

Escric això després d'una guàrdia especialment llarga, amb els peus encara inflats i els ulls que em piquen. No sé si servirà de res a ningú, ni si algú arribarà a llegir-ho. Però tenia ganes de dir, en algun lloc que quedés escrit, que onze anys fent nits en una planta d'oncologia m'han ensenyat coses que no ensenyen a cap facultat: que la dignitat no depèn de si es té fe o no, que el consol més gran sovint és el més senzill, i que hi ha una forma d'amor que consisteix, simplement, a quedar-se. D'entre totes les coses que aquesta feina m'ha donat, potser la més valuosa és aquesta: saber que la meva presència, per petita que sigui, pot ser l'última cosa bona que algú recorda d'aquest món. Encara ara, en acabar cada torn, m'aturo un moment al passadís abans de sortir a l'aire fred del matí i penso en totes les persones que he acompanyat aquesta nit, amb noms i cares concrets, i dono gràcies per haver-hi pogut ser.