El torn de nit

A la planta, entre les tres i les cinc de la matinada, passa una cosa que no surt als protocols: la gent diu la veritat. He treballat onze anys com a infermera en una planta d'oncologia, sempre en el torn de nit, i he après més sobre els éssers humans en aquestes hores fosques que en tota la resta de la meva vida junta.

De dia hi ha visites, metges, analítiques, cafès a la màquina del passadís i una certa representació que tothom fa sense adonar-se'n: els pacients somriuen als seus fills perquè no vulguin patir, les famílies somriuen als pacients perquè no vulguin espantar-los, i els metges parlen amb un vocabulari que sona a esperança encara que a vegades no n'hi hagi gaire. De nit tot això cau. Queda la persona, el sostre blanc, el degoteig del sèrum i el que pensa cadascú quan ja no té ningú a qui protegir.