Els dijous de la Marta

Els dijous, per a mi, van començar a tenir un altre nom el dia que vaig conèixer la Marta en una sala d'espera de l'hospital comarcal, un dilluns qualsevol de fa divuit anys. Totes dues hi érem per la mateixa raó, encara que aleshores no ho sabíem: acompanyàvem algú que s'estava morint. Jo hi era per la meva mare, ella pel seu marit. Vam parlar per primera vegada perquè la màquina de cafè s'havia espatllat i totes dues esperàvem, resignades, davant d'un aparell que no funcionava i que ningú venia a arreglar.

Va ser un intercanvi curt, gairebé sense importància: ella va dir que si allò no s'arreglava aviat aniria a comprar-ne un al bar de la cantonada, i jo li vaig dir que l'acompanyava perquè necessitava una excusa per sortir cinc minuts d'aquella habitació on el temps s'havia aturat. Vam caminar fins al bar sense dir gran cosa, vam tornar amb dos gots de cafè de plàstic que cremaven els dits, i ens vam asseure una al costat de l'altra a la mateixa sala d'espera, com si feia anys que ho féssim.

No sé explicar per què vam continuar veient-nos després d'allò. Els nostres familiars respectius van morir amb tres setmanes de diferència, ella primer, jo després, i en teoria no hi havia cap motiu perquè seguíssim en contacte: no érem amigues de tota la vida, no compartíem barri ni feina ni cap altre punt en comú evident. Però un dijous, poc després del funeral del seu marit, em va trucar i em va preguntar si volia prendre un cafè amb ella. Vaig dir que sí sense pensar-m'ho gaire, i aquell dijous es va convertir, sense que ho decidíssim conscientment, en tots els dijous que van venir després.

Els primers mesos, els dijous eren, sobretot, una manera de gestionar el dol. Ens assèiem en una cafeteria petita a prop de casa seva i parlàvem dels difunts com si encara fossin viables temes de conversa quotidiana: què els hauria agradat de tal notícia, què hauria dit ell d'aquella pel·lícula, com hauria rigut ella d'aquella anècdota del veí. Suposo que necessitàvem algú amb qui parlar dels nostres morts sense haver de fer l'esforç d'explicar tot el context, perquè l'altra ja el coneixia de primera mà: havíem passat mesos senceres a la mateixa sala d'espera, coneixent els noms de les infermeres, memoritzant els horaris dels metges, aprenent a llegir les cares de cansament dels uns i els altres com si fossin un idioma nou.

Amb el temps, els dijous van deixar de ser només sobre el dol i es van convertir en una altra cosa, més difícil de definir. Ens vam explicar la vida sencera, a poc a poc, en fragments de cafè i mitja hora setmanal: la seva infància en un poble petit del Pallars que va deixar als disset anys per venir a treballar a la ciutat, el meu primer matrimoni fracassat que jo tot just començava a poder explicar sense plorar, els fills que ella no havia tingut i que de vegades l'entristien, els meus dos fills que havien marxat lluny i que trucaven poc. Res d'això era espectacular. Ens explicàvem la vida amb la mateixa naturalitat amb què es comparteix una postres al final d'un dinar.

La Marta tenia una manera particular d'escoltar que jo no havia trobat en ningú més. No interrompia mai, ni tan sols quan jo m'allargava massa en detalls que probablement no li interessaven gaire. Esperava que jo acabés, es quedava un moment en silenci, i llavors deia alguna cosa que demostrava que havia entès no només les paraules sinó el que hi havia darrere. Un dia li vaig preguntar com ho feia, i em va contestar que de jove havia treballat de mestra en una escola rural i que allà havia après que els nens, quan parlen, gairebé mai diuen exactament el que volen dir, i que cal escoltar-los amb una mica de paciència extra per arribar al fons. Deia que amb els adults passava igual, només que ningú s'ho pensa.

No érem exactament iguals, i això també formava part del que ens unia. Jo sóc més aviat impacient, tinc tendència a voler resoldre les coses de pressa, i la Marta era d'una calma que de vegades em treia de polleguera i que altres vegades era exactament el que jo necessitava. Discutíem poc, però quan ho fèiem era per raons petites: si valia la pena canviar de cafeteria perquè n'havien obert una de nova al carrer del costat, si calia o no portar paraigua un dia ennuvolat. Mai vam discutir per res important, i ara que hi penso això també diu alguna cosa de la relació: érem prou properes per no necessitar discutir sobre les coses que de veritat importaven.

Divuit anys de dijous és molta constància, i la gent sovint em pregunta si mai vam fallar, si hi va haver èpoques en què ho vam deixar estar. La veritat és que hi va haver mesos difícils: quan la meva filla petita va tenir problemes de salut i jo passava setmanes senceres a l'hospital sense poder pensar en res més, o quan la Marta es va trencar el turmell i no podia sortir de casa, els dijous els fèiem a casa seva, amb ella al sofà i jo portant-li els pastissets que li agradaven. No érem rígides amb el ritual, però érem fidels al fons de la qüestió: que fos on fos, ens trobaríem els dijous.

Recordo especialment un dijous d'hivern, potser el desè o onzè any, quan la Marta em va confessar que havia passat per una època de dubtes molt forts sobre la fe, arran de la mort del seu marit. Deia que no entenia com Déu podia haver permès que patís tant durant els últims mesos, i que durant un temps havia deixat d'anar a missa perquè no suportava estar en un lloc que li parlava d'un Déu que ella, en aquell moment, no podia perdonar del tot. No li vaig donar cap resposta, perquè no en tenia, però em vaig quedar amb ella, aquell dijous i els següents, sense pressa perquè arribés a cap conclusió concreta. Amb els mesos, la Marta va tornar a la parròquia, no sé ben bé com ni quan exactament, però un dijous em va dir, com qui no diu res, que havia tornat a resar i que això li havia tornat una mica de pau. Jo em vaig alegrar per ella, encara que la meva pròpia relació amb la fe fos, i és, molt més tèbia que la seva.

El mercat era una altra de les nostres parades fixes. Alguns dijous, en lloc del cafè, o després del cafè, anàvem al mercat municipal a comprar el que fes falta per al cap de setmana. La Marta triava sempre la fruita amb una minuciositat que jo no tenia paciència per imitar: apretava cada préssec, olorava cada meló, demanava al fruiter que li expliqués d'on venia cada cosa. Jo la seguia, divertida, i acabàvem carregades de bosses que ens repartíem sense necessitat de dir res, com si portéssim anys fent-ho, cosa que, de fet, era certa.

Quan la Marta va emmalaltir, fa cosa de dos anys, els dijous no es van aturar; simplement van canviar de lloc. Vaig començar a anar a buscar-la a casa seva primer, i després, quan ja no podia sortir, els vam traslladar a l'hospital. Hi portava el cafè en un termos, perquè el de la màquina, deia jo fent broma amb ella, seguia sent tan dolent com el d'aquella primera vegada divuit anys enrere, i això la feia riure sempre, encara que la broma ja no tingués gaire gràcia de tan repetida. Ens assèiem a la seva habitació, jo en una cadira de plàstic dur, ella al llit, i parlàvem del mateix de sempre: dels fills, dels veïns, d'algun programa de televisió que havíem vist totes dues sense dir-nos-ho.

Les últimes setmanes, la Marta ja no tenia gaire força per parlar, i els nostres dijous es van fer més curts i més silenciosos. Jo li agafava la mà i li explicava petites notícies del barri, sense esperar resposta, només perquè sentís una veu coneguda a prop seu. Un cop em va preguntar, amb un fil de veu, si em recordava del dia de la màquina de cafè espatllada, i em va fer gràcia que, després de tants anys i tantes converses, aquell fos el record que li venia al cap. Li vaig dir que sí, que me'n recordava perfectament, i ella va somriure com si aquell record fos, d'alguna manera, el resum de tota la nostra amistat.

L'últim dijous no vam parlar gaire. Jo sabia, i crec que ella també ho sabia, que seria l'últim, encara que ningú ho va dir en veu alta. Em vaig asseure al costat del llit, li vaig agafar la mà com sempre, i vam estar una bona estona en silenci, un silenci que no era incòmode sinó ple, com solen ser els silencis entre persones que ja s'ho han dit tot. Cap al final, amb un esforç que em va estripar el cor de veure, em va dir: «Gràcies pels dijous.» No va dir res més. Jo tampoc vaig saber què respondre, i em vaig limitar a estrènyer-li la mà una mica més fort.

Va morir dos dies després, un dissabte, amb la seva filla adoptiva del cor, que era jo sense ser-ho de sang, al costat durant les últimes hores del divendres. Al funeral, molta gent es va sorprendre que jo, que no era família ni veïna de tota la vida, parlés tan bé de la Marta i amb tant de detall. Ningú sabia, fora d'algun amic comú, que hi havia hagut divuit anys de dijous darrere d'aquella amistat, perquè els dijous no eren una cosa que exhibíssim enlloc: eren, simplement, la nostra manera d'estimar-nos, discreta i constant com la mateixa Marta.

Ara, mig any després de la seva mort, continuo sortint els dijous. Al principi ho feia perquè no sabia com omplir aquella hora buida que durant divuit anys havia estat seva; després vaig entendre que ho feia, sobretot, perquè em feia bé continuar el costum. Vaig a la mateixa cafeteria, demano el mateix cafè que demanàvem totes dues, i alguns dijous, els que em veig amb cor, vaig també al mercat i compro fruita amb la mateixa minuciositat que ella m'havia ensenyat sense voler-ho, apretant els préssecs, olorant els melons, com si portés la seva veu a dins meu explicant-me com es tria una fruita bona.

La gent que no ho sap em pregunta de vegades per què surto sola els dijous amb aquest ritual tan marcat, i jo els dic, mig en broma i mig seriosament, que ara camino per dues. No sé si té gaire sentit teològic ni filosòfic, això de caminar per algú altre, però és el que sento de veritat: que quan surto els dijous, no surto sola del tot, que hi ha una part de la Marta que ve amb mi en la manera com m'aturo a mirar els aparadors, en la manera com trio la fruita, en la manera com penso dues vegades abans de dir alguna cosa dura a algú, tal com ella m'hauria dit que fes.

Suposo que això és el que vull explicar amb aquesta història, si és que serveix de res explicar-la: que la fidelitat no es mesura en gestos grans ni en declaracions solemnes, sinó en la repetició tossuda d'un gest petit, dijous rere dijous, durant divuit anys, fins i tot quan aquell gest ja no es pot compartir amb la persona que el va començar. La Marta em va ensenyar, sense pretendre-ho mai, que estimar algú de veritat és, moltes vegades, tan senzill i tan difícil com no faltar mai a la cita, plogui o faci sol, hi hagi ganes o no n'hi hagi, fins que un dia la cita ja no la pots fer amb l'altra persona i l'has de continuar fent sola, en el seu nom, perquè és l'única manera que et queda de dir-li gràcies pels dijous.