Els dijous de la Marta

Els dijous, per a mi, van començar a tenir un altre nom el dia que vaig conèixer la Marta en una sala d'espera de l'hospital comarcal, un dilluns qualsevol de fa divuit anys. Totes dues hi érem per la mateixa raó, encara que aleshores no ho sabíem: acompanyàvem algú que s'estava morint. Jo hi era per la meva mare, ella pel seu marit. Vam parlar per primera vegada perquè la màquina de cafè s'havia espatllat i totes dues esperàvem, resignades, davant d'un aparell que no funcionava i que ningú venia a arreglar.

Va ser un intercanvi curt, gairebé sense importància: ella va dir que si allò no s'arreglava aviat aniria a comprar-ne un al bar de la cantonada, i jo li vaig dir que l'acompanyava perquè necessitava una excusa per sortir cinc minuts d'aquella habitació on el temps s'havia aturat. Vam caminar fins al bar sense dir gran cosa, vam tornar amb dos gots de cafè de plàstic que cremaven els dits, i ens vam asseure una al costat de l'altra a la mateixa sala d'espera, com si feia anys que ho féssim.