El nom que li van tornar

Cap a l'any 1869, en una data que no coneixem amb precisió perquè ella mateixa no la va saber mai, va néixer en un poblet de la regió del Darfur, al Sudan actual, una nena que pertanyia al poble daju. Era filla d'una família benestant per als estàndards locals: el seu pare era germà d'un cap de poble, i ella tenia diversos germans i germanes. No sabem quin nom li van posar els seus pares, perquè el trauma del segrest que va patir de ben petita li va esborrar de la memòria, per sempre, el seu nom original i gran part dels records de la primera infància. Aquest fet —l'oblit absolut del propi nom— no és una llicència narrativa afegida per hagiògrafs posteriors: ella mateixa ho va explicar així, ja adulta, quan li van demanar que relatés la seva vida, i els historiadors ho consideren un dels detalls més versemblants i alhora més esfereïdors de tot el seu testimoni, perquè revela fins a quin punt la violència inicial va fracturar la seva identitat.

Segons el relat que ella mateixa va dictar el 1910 a una germana canossiana, que en va fer una redacció literària coneguda com a «Storia Meravigliosa» i que constitueix la font principal, gairebé única, per a tota la seva biografia, tenia entre set i nou anys quan, mentre jugava als afores del poble amb una amiga, va ser segrestada per un grup d'esclavistes armats. Aquest tipus de raspatllaments de nens i nenes eren, malauradament, una pràctica documentada i freqüent al Sudan de la segona meitat del segle XIX, alimentada per les xarxes de tràfic d'esclaus que travessaven el continent africà cap als mercats del nord i de l'Orient Mitjà, i que les potències colonials europees només van començar a combatre, de manera desigual i sovint interessada, en les dècades següents. El fet del segrest en si, doncs, s'inscriu en un context històric ben documentat, encara que els detalls concrets del dia i les circumstàncies exactes provinguin exclusivament del seu propi record, transmès dècades més tard.

Els seus captors la van obligar a caminar centenars de quilòmetres, descalça, fins a un mercat d'esclaus, i des d'aquell moment va començar per a ella un periple de venda en venda que ella mateixa va xifrar, en records posteriors, en almenys cinc amos successius al llarg d'uns dotze anys. Va ser durant aquest període que va perdre definitivament el seu nom i que els seus amos li'n van imposar un altre, «Bakhita», que en àrab vol dir «l'afortunada» o «la que porta sort». És difícil no llegir-hi una crueltat gairebé irònica: un nom que celebrava la fortuna imposat precisament a algú a qui la fortuna li havia estat arrabassada de la manera més violenta possible. Aquest nom, però, li va quedar per sempre, i és amb ell que la coneixem i que ella mateixa es va presentar tota la vida, fins i tot després del baptisme, quan hi va afegir el nom cristià de Josefina.

Els maltractaments que va patir durant els anys d'esclavitud estan documentats a través del seu propi testimoni i, en alguns casos, per l'observació directa de les persones que la van conèixer després, que van poder constatar les seqüeles físiques que en conservava. Un dels episodis més coneguts, i probablement el més esgarrifós, és el de les escarificacions rituals que li van infligir quan tenia entorn de tretze o catorze anys, en poder d'una família a Al-Ubayyid: segons el seu relat, una dona la va marcar amb més de cent talls al pit, al ventre i als braços, que després s'omplien de sal per assegurar que la cicatriu quedés en relleu, seguint un costum decoratiu i alhora de marcatge que es practicava en algunes cases benestants amb els seus esclaus. Bakhita explicava, ja gran, que va estar setmanes sense poder-se moure de dolor, i les persones que la van conèixer a Itàlia van confirmar, en testimonis recollits durant el procés de beatificació, que efectivament portava aquestes cicatrius per tot el cos fins al final de la seva vida. Aquest detall, doncs, no pertany només a la tradició oral: té una base física constatada per testimonis directes.

Un altre dels seus amos, un oficial turc, la va sotmetre juntament amb altres esclaus a un règim de duresa extrema, i és en aquest període que se situa, segons el seu propi relat, l'episodi en què la dona d'aquest oficial la va fer fuetejar fins a fer-la sagnar per una falta menor. La majoria d'aquests episodis concrets de maltractament provenen exclusivament de la seva pròpia narració dictada anys després, i cal ser honestos en reconèixer que no disposem de documents contemporanis independents que els corroborin un per un: eren fets que succeïen en l'àmbit privat de cases i mercats, sense registre oficial, com passava amb la immensa majoria de les violències patides pels esclaus d'aquella època arreu del món. Això no en resta versemblança: el marc general —el comerç d'esclaus al Sudan del segle XIX, la seva duresa i la impunitat amb què s'exercia— és àmpliament documentat per la historiografia, i el relat de Bakhita hi encaixa amb tota naturalitat, sense elements que en facin dubtar.

El gener de 1883, en un dels seus canvis de mans, va ser comprada a la ciutat de Khartum pel cònsol italià Callisto Legnani, que la va tractar, segons el seu propi testimoni, amb una consideració que no havia conegut fins llavors: no la va maltractar ni la va fer treballar en condicions extremes, i sembla que la relació que hi va establir es va assemblar més a la d'un servei domèstic tolerable que a l'esclavitud brutal que havia patit fins aleshores. Quan Legnani va haver de tornar a Itàlia, cap al 1884-1885, empès per la inestabilitat política que vivia el Sudan arran de la revolta mahdista, Bakhita li va demanar, o va acceptar de bon grat, acompanyar-lo. Va travessar el Mar Roig i el Canal de Suez, ja recentment obert, en un viatge que la va portar, per primera vegada a la vida, fora del continent africà, cap a una Europa que no coneixia de res.

A Itàlia, Legnani la va cedir, o la va deixar en dipòsit, a una família amiga seva, els Michieli, que vivien a Mirano Veneto, prop de Venècia. Va ser en aquesta casa on Bakhita va exercir durant uns anys tasques domèstiques i de cangur, cuidant especialment la filla petita del matrimoni, Alice (Mimmina). Els documents notarials i les cartes conservades de la família Michieli permeten confirmar aquest període amb prou solidesa: no es tracta només del relat propi de Bakhita, sinó que hi ha constància escrita de la seva presència a la casa i del vincle que hi va establir. Quan la família Michieli va haver de traslladar-se temporalment a la ciutat de Suakin, al Sudan, per raons de negocis, van decidir deixar la petita Mimmina i Bakhita, que se n'ocupava, a càrrec de l'Institut de les Germanes Canossianes (les Filles de la Caritat) de Venècia, on les nenes havien de rebre certa instrucció mentre esperaven el retorn dels pares.

Va ser en aquells mesos, entre finals de 1888 i els primers mesos de 1889, quan Bakhita va tenir per primera vegada contacte sistemàtic amb l'ensenyament cristià, de la mà de les germanes canossianes. Segons el seu propi testimoni, hi va reconèixer alguna cosa que ja intuïa des de feia temps sense saber-ne el nom: de nena, al Darfur, havia mirat el cel i la natura i havia sentit que hi havia d'haver algú que ho havia fet tot, un «Amo del Sol, de la Lluna i de les estrelles», com ella mateixa el va anomenar, sense que ningú li n'hagués parlat mai amb aquestes paraules concretes. Aquesta intuïció religiosa prèvia, que forma part central del seu relat espiritual, pertany evidentment al terreny del testimoni personal i de la interpretació retrospectiva de la seva pròpia vida, i com a tal cal situar-la en el pla de la tradició biogràfica més que en el de la documentació verificable, encara que sigui coherent amb com ella mateixa donava sentit, ja adulta i creient, al seu recorregut vital.

Quan la senyora Michieli va tornar de Suakin i va voler recuperar tant la seva filla com Bakhita per tornar-se'n totes juntes a Àfrica, Bakhita es va negar, per primera vegada en la seva vida, a obeir. Va ser un gest d'una audàcia extraordinària per a algú que havia viscut més d'una dècada sota el domini absolut d'altres persones, i les germanes canossianes, juntament amb el patriarca de Venècia, la van recolzar en aquesta negativa. El cas es va judicialitzar, i el novembre de 1889 un tribunal civil de Venècia va haver de pronunciar-se sobre la seva situació legal. La sentència, que es conserva i que constitueix un dels documents més sòlids de tota la seva biografia, va establir que Bakhita havia de ser considerada lliure, per dos motius jurídics concurrents: primer, perquè l'esclavitud era il·legal segons la legislació italiana vigent; i segon, i encara més determinant, perquè, segons van constatar els tribunals britànics i egipcis que exercien llavors certa jurisdicció sobre el Sudan en el marc de la lluita contra el tràfic d'esclaus, l'esclavitud ja havia estat il·legal al Sudan des d'abans fins i tot del seu naixement, cosa que feia que la seva captura original hagués estat, des del primer dia, un acte contrari a la llei, encara que ningú l'hagués fet valer en el seu moment. Aquesta sentència de 1889 és, doncs, un fet documentat de manera indiscutible en els arxius judicials italians.

Un cop declarada legalment lliure, Bakhita va decidir romandre amb les germanes canossianes de l'Institut dels Catecúmens de Venècia, on va rebre una formació catequètica més aprofundida, i el 9 de gener de 1890 va rebre el baptisme, la confirmació i la primera comunió en una mateixa cerimònia, oficiada pel patriarca de Venècia, el cardenal Domenico Agostini. Va prendre els noms de Josefina Margarida Fortunata —aquest darrer nom sent, curiosament, la traducció llatina exacta del seu nom africà, Bakhita, «l'afortunada»—, en un gest que unia simbòlicament el seu passat i el seu present sense negar-ne cap dels dos. Aquest baptisme, amb data i celebrant documentats amb precisió als registres eclesiàstics venecians, marca formalment l'inici de la seva vida com a Josefina Bakhita, el nom compost amb què seria coneguda per sempre més.

El desembre de 1893, després d'un període de discerniment i de formació, va entrar com a novícia a l'Institut de les Germanes Canossianes, i el 8 de desembre de 1896 va professar els vots religiosos definitius, esdevenint formalment religiosa canossiana. El 1902 va ser destinada a la casa que la congregació tenia a Schio, una petita ciutat de la província de Vicenza, al nord d'Itàlia, on hi romandria, amb només algunes absències temporals, durant la resta de la seva vida, gairebé cinquanta anys. A Schio va exercir diverses tasques senzilles i pràcticament anònimes: va treballar a la cuina, va fer de portera del convent, es va ocupar de la roba i de la bugaderia, i durant un temps va acompanyar les alumnes de l'escola de la congregació. Cap d'aquestes tasques tenia res d'espectacular, i és precisament aquesta discreció radical, sostinguda durant dècades, el que els seus biògrafs i els mateixos processos de canonització han subratllat com un dels trets més remarcables de la seva santedat.

Amb el temps, la fama de Bakhita es va anar estenent per Schio i pels pobles del voltant, no per cap fet extraordinari o miraculós en vida —no se li atribueix, en els documents del període, cap curació ni cap fenomen sobrenatural mentre vivia—, sinó per la impressió que causava el seu tracte: era descrita, per un nombre molt gran de testimonis coincidents recollits durant el procés de beatificació, com una dona d'una dolçor i una serenitat fora del comú, que somreia constantment, que parlava poc del seu passat però que, quan ho feia, ho feia sense amargor ni rancor visible. Els habitants de Schio la van arribar a anomenar, amb afecte, «la Madre Moretta» —la mare moreneta—, i la seva presència es va convertir en un punt de referència espiritual per a la ciutat, especialment durant la Primera Guerra Mundial, quan Schio va quedar molt a prop del front i Bakhita va ajudar a atendre soldats ferits i refugiats que passaven per la casa canossiana, un episodi documentat en les cròniques locals de l'època.

Una de les preguntes que li feien més sovint, segons recullen diversos testimonis independents del període, era què hauria fet si s'hagués trobat cara a cara amb les persones que l'havien segrestada i venuda de petita. La resposta que hauria donat, i que se cita en múltiples fonts properes a ella, era que els hauria agraït i fins i tot besat les mans, perquè, deia, si no l'haguessin capturada no hauria conegut mai el cristianisme ni hauria arribat a ser religiosa. Aquesta frase concreta, com moltes de les que se li atribueixen sobre el perdó, prové de la tradició oral i dels testimonis de les germanes que la van tractar, no d'un document redactat per ella mateixa en aquell moment precís; però la seva coherència amb el conjunt del seu comportament documentat —l'absència constatada de qualsevol mostra pública de ressentiment durant més de cinquanta anys de vida religiosa— fa que els historiadors la considerin plenament versemblant, encara que calgui situar-la, tècnicament, en el terreny del testimoni transmès més que en el de la font primària directa.

Durant els anys trenta del segle XX, per raons de salut i també per necessitats de la congregació, Bakhita va viatjar per diverses regions d'Itàlia acompanyant altres germanes en tasques de difusió i de recaptació de fons per a les missions, i en aquestes ocasions va explicar, davant de grups nombrosos, la seva pròpia història. D'aquests anys en provenen bona part dels testimonis escrits sobre ella, i és també en aquest període que la germana Ida Zanolini va recollir, mitjançant entrevistes directes, el relat que després es va publicar el 1931 amb el títol «Storia Meravigliosa», la font biogràfica fonamental que ja hem esmentat i que continua sent, encara avui, la base de gairebé tot el que se sap sobre la primera meitat de la seva vida.

Els darrers anys de Bakhita van estar marcats per un progressiu deteriorament de la salut, agreujat per les seqüeles físiques de la seva joventut esclavitzada i per l'artritis, que la va acabar confinant a una cadira de rodes. Segons el testimoni de les germanes que la van acompanyar en aquell tram final, en els seus darrers dies revivia, entre confusió i lucidesa, escenes del seu passat d'esclavitud, i se li atribueixen paraules com «la Madonna, la Madonna» repetides amb insistència, com si la Verge l'acompanyés en aquell trànsit final; també hauria dit, segons aquesta mateixa tradició, que estava contenta perquè «obrien les cadenes», en una imatge que resumia tota la seva vida. Bakhita va morir a Schio el 8 de febrer de 1947, a una edat que ella mateixa no va poder mai precisar amb exactitud, però que els historiadors situen al voltant dels setanta-vuit anys. La notícia de la seva mort va provocar una allau de gent que va voler veure el seu cos i tocar-lo amb objectes personals, en un fenomen espontani de devoció popular que les cròniques locals de l'època documenten amb detall i que va sorprendre fins i tot les mateixes germanes de la comunitat.

El procés de beatificació es va obrir formalment el 1959, i es va basar en una documentació àmplia: el relat biogràfic dictat per ella mateixa, els nombrosíssims testimonis de persones que l'havien coneguda a Schio i que encara vivien en aquell moment, i els registres oficials del seu baptisme, la seva professió religiosa i la sentència judicial de 1889. Joan Pau II la va beatificar el 17 de maig de 1992, en una cerimònia a la plaça de Sant Pere que va tenir una ressonància especial perquè la va presentar explícitament com un símbol de reconciliació i de denúncia de totes les formes contemporànies d'esclavitud, un fenomen que, com el mateix Papa va recordar, no havia desaparegut del món amb l'abolició legal del segle XIX. Per a la canonització, l'Església va reconèixer un miracle atribuït a la seva intercessió, documentat mèdicament segons els procediments habituals dels processos canònics, relacionat amb la curació d'una religiosa brasilera greument malalta. Joan Pau II va canonitzar Josefina Bakhita el 1 d'octubre de 2000, juntament amb un nombrós grup d'altres beats, a la plaça de Sant Pere del Vaticà, i la va proclamar, des d'aleshores, patrona universal contra el tràfic d'éssers humans i l'esclavitud moderna, una advocació que ha donat lloc, en les dècades posteriors, a jornades de pregària i sensibilització que porten el seu nom arreu del món.

La figura de Bakhita ha estat objecte, en les darreres dècades, d'una atenció creixent no només per part de l'Església sinó també d'historiadors i d'organitzacions dedicades a la lluita contra el tràfic d'éssers humans, que veuen en la seva vida un testimoni excepcionalment ben documentat, per tractar-se d'una víctima d'esclavitud del segle XIX, del que significa reconstruir una identitat i una dignitat després d'anys de despersonalització sistemàtica. Cal dir, amb honestedat, que la seva biografia planteja també els límits habituals de qualsevol relat basat sobretot en el testimoni tardà d'una sola persona sobre la pròpia infància traumàtica: hi ha detalls, dates i noms que no es poden verificar de manera independent, i els mateixos biògrafs eclesiàstics ho reconeixen. Però el nucli dels fets més rellevants —el segrest a l'Àfrica, la successió d'amos, l'arribada a Itàlia amb el cònsol Legnani, l'estada amb els Michieli, el pas per les canossianes de Venècia, la sentència judicial de 1889, el baptisme de 1890, la vida religiosa a Schio i la mort de 1947— compta amb un suport documental sòlid que en fa una de les biografies de santedat contemporània millor fonamentades que existeixen.