La meva mare i la llista de la compra

Buidant el pis de la meva mare, tres setmanes després del seu enterrament, vaig trobar una capsa de sabates a l'armari de l'entrada, amagada darrere d'una pila de tovalloles que ja no feia servir ningú. A dins hi havia desenes de llistes de la compra escrites en papers de tota mena: revers de rebuts del banc, sobres oberts amb una fulla de ganivet, marges de calendaris de fa deu anys, fins i tot el darrere d'una invitació de casament d'un cosí que no recordo haver conegut mai en persona. Devia haver-hi més de dues-centes llistes, potser tres-centes, escrites totes amb la mateixa lletra petita i inclinada cap a la dreta que reconeixeria enmig de mil lletres diferents.

Al principi, ho confesso, em va semblar una acumulació sense cap sentit, una d'aquelles manies de gent gran que guarda papers per por de llençar alguna cosa important. Vaig estar a punt de tirar-ho tot directament al contenidor de paper, com havia fet ja amb tantes altres coses aquella tarda: catàlegs de fa quinze anys, factures pagades de fa un segle, targetes de felicitació buides que mai va arribar a fer servir. Però alguna cosa em va aturar la mà just quan tenia la capsa a sobre del contenidor obert. Potser va ser la lletra, tan reconeixible, o potser simplement el cansament de tota la tarda buidant una vida sencera en bosses d'escombraries. Vaig tornar a pujar la capsa a casa i, aquella nit, en lloc de sopar, em vaig asseure a la taula de la cuina i vaig començar a llegir-les una per una.

La primera que vaig obrir deia així: «Llet, pa, medicaments papa, taronges per al Marc (li agraden les petites), fil negre.» Vaig haver de llegir-la dues vegades per entendre tot el que hi havia darrere d'aquelles poques paraules. El meu avi, el pare de la meva mare, vivia amb ells els darrers anys de la seva vida i necessitava medicació diària per al cor; jo era el Marc, el seu net, i tenia set o vuit anys quan aquella llista es va escriure, i sí, m'agradaven les taronges petites, les que ara en diuen clementines, perquè les grosses em costaven de pelar amb els meus dits d'infant. I el fil negre era, suposo, per apedaçar algun pantaló meu esquinçat als genolls, com passava sempre en aquella època en què jugàvem a futbol al descampat del costat de casa.

Vaig seguir llegint, i cada llista era una fotografia diminuta d'un dia concret de la seva vida, una vida que jo havia donat completament per suposada. «Xampú anticaspa per a l'avi, cinta adhesiva, hora amb el dentista dimecres a les cinc, trucar a la Rosalia per l'aniversari.» «Detergent, sabó de mans, preguntar al farmacèutic per les pastilles de la Maria del quart pis, targeta de felicitació.» Al costat d'algunes hi havia un nom i una hora escrits amb una lletra encara més petita, com si fossin notes que s'havia afegit a última hora perquè no se n'oblidés: visites a veïnes malaltes, gestions al banc per a algun cosí que no sabia signar bé els papers, favors petits que ningú li havia demanat en veu alta però que ella s'havia apuntat de totes maneres perquè algú els havia de fer.

Recordo que la meva mare sempre havia estat, per a mi, una presència pràcticament invisible en la seva utilitat, com l'aire que respires sense pensar-hi. Sempre hi havia menjar a la nevera, sempre hi havia roba neta a l'armari, sempre algú s'havia recordat de l'aniversari de la tia Empar i havia comprat el regal amb temps. Jo mai em vaig preguntar qui feia tot allò possible ni quant costava fer-ho, perquè per a mi era simplement l'estat natural de les coses, com la gravetat o la sortida del sol.

Hi havia llistes de moments molt concrets que jo recordava des del meu propi punt de vista, però que ara, llegint-les, adquirien una dimensió completament diferent. Vaig trobar una llista de l'any en què vaig fer la primera comunió: «Tela per al vestit de la Laura (preguntar talla exacta), sabates blanques número 34, flors per a l'església, encàrrec del pastís, avisar l'oncle Pere i la tia Empar, comprovar si en Marc necessita sabates noves també.» Jo recordo aquell dia com un dia de festa, ple de regals i de fotos, sense haver pensat mai en la quantitat d'organització invisible que hi havia darrere, en totes les trucades, les mides, les compres, els encàrrecs que la meva mare havia de portar al cap com si fossin fils d'una teranyina que ella sola sostenia.

Hi havia també llistes d'èpoques més fosques que jo recordava vagament, com els mesos en què el meu pare va estar a l'atur i la casa va passar per estretors econòmiques que de petit no vaig entendre del tot. En aquelles llistes els productes canviaven: menys marques concretes, més genèrics, notes com «comprovar preus al mercat abans que al súper» o «demanar si es pot pagar la meitat ara i la resta el dia 15». No hi havia cap queixa escrita enlloc, cap desesper visible en la lletra, només la mateixa organització meticulosa aplicada a una realitat més dura.

Vaig trobar també, cap al final de la capsa, llistes molt més recents, de fa només un o dos anys, amb una lletra ja més tremolosa, menys segura del que havia estat sempre. «Medicaments per a mi (demanar recepta nova), preguntar al Marc si pot venir dissabte, no oblidar trucar al metge per als resultats.» Vaig entendre, llegint això, que fins i tot en els darrers temps, quan ja era ella la que necessitava cures i atencions, seguia escrivint les seves pròpies necessitats amb la mateixa lletra petita i discreta amb què havia escrit sempre les dels altres, com si demanar ajuda per a ella mateixa fos només un ítem més en una llista llarga, situat entre el detergent i una trucada pendent.

Aquella nit, assegut sol a la cuina amb la capsa oberta davant meu, vaig plorar com no havia plorat ni al mateix enterrament, on m'havia mantingut serè per fer costat als meus fills i a la meva germana. Vaig plorar perquè vaig entendre, potser per primera vegada de forma completa, que aquelles llistes eren el mapa exacte i minuciós d'una vida sencera dedicada a recordar les necessitats dels altres abans que les pròpies. Cada paper era una prova petita d'un amor que mai s'havia proclamat amb grans paraules ni amb gestos espectaculars, sinó que s'havia exercit, dia rere dia, dècada rere dècada, en la forma més humil possible: una llista de la compra.

Tinc cinquanta-un anys i, mentre llegia aquells papers, em vaig adonar amb una vergonya profunda que mai, en tota la meva vida adulta, li havia preguntat de veritat com se sentia ella un dimarts qualsevol, un dia sense res d'especial, un dia normal enmig de tots els altres dies normals que van formar la seva existència. Li preguntava si estava bé quan estava malalta, li preguntava com havia anat el metge, li preguntava, sí, però mai vaig preguntar-li què sentia ella en aquell moment concret, què li passava pel cap mentre feia la bugada o mentre esperava el bus per anar a comprar. Ho vaig donar tot per fet, com es donen per fetes les coses que sempre hi són, com es dona per fet el sostre que et cobreix mentre no plou a dins de casa.

Vaig pensar molt, en els dies següents, en totes les converses que no vam tenir mai. Vam parlar de mil coses pràctiques al llarg dels anys: de la meva feina, dels meus fills, de la salut del meu pare abans que morís, de la reforma de la cuina que va fer als seixanta anys. Però no recordo cap conversa llarga i profunda sobre com havia estat, per a ella, aquella vida de cura constant, si l'havia triada de debò o si s'hi havia trobat a dins sense adonar-se'n, si hi havia hagut moments en què hauria volgut una altra vida, uns altres dies, unes altres llistes que no fossin sempre les necessitats dels altres escrites amb la seva pròpia lletra.

No sé si hauria respost amb sinceritat si li ho hagués preguntat. Potser hauria dit que estava contenta, que no li faltava de res, que aquesta era la seva manera d'estimar i que no en volia cap altra. Potser hi hauria hagut, també, alguna cosa de tristesa amagada sota la resposta, alguna renúncia que mai va arribar a nomenar en veu alta perquè no formava part del vocabulari amb què li van ensenyar a parlar de si mateixa. No ho sabré mai, i aquesta certesa, la certesa d'una pregunta que ja no es pot fer, és potser el pes més gran que m'ha deixat aquesta capsa de sabates plena de papers vells.

Hi ha un altre detall que no puc treure's del cap des d'aquella nit: la meva mare mai va parlar de si mateixa en primera persona en cap d'aquelles llistes, ni una sola vegada en tres-centes converses de paper. Sempre era «medicaments per a l'avi», «sabates per al Marc», «regal per a la Laura», i només al final, quan la malaltia ja l'obligava, hi apareix un tímid «per a mi» que sembla escrit gairebé demanant perdó. Aquesta absència, ara que hi penso, diu més sobre com vivia que qualsevol frase que m'hagués pogut dir en veu alta.

He tornat a llegir aquelles llistes moltes nits des d'aleshores, com qui repassa fotografies antigues buscant-hi detalls que abans no havia vist. Cada vegada hi trobo alguna cosa nova: una data que coincideix amb un record meu concret, un nom que ja no reconec i que em fa venir ganes de preguntar a la meva germana qui era, una lletra més insegura que marca, sense voler-ho, el pas dels anys sobre la seva mà. Guardo la capsa a la meva pròpia entrada ara, al mateix lloc on ella la tenia, darrere de les tovalloles, com si volgués que continués fent la seva feina discreta també a casa meva.

Des d'aquella nit he començat a fer les meves pròpies llistes, però no de la compra: llistes de gent a qui he de trucar. Hi apunto noms d'amics amb qui fa temps que no parlo, de la meva germana per preguntar-li com està de debò i no només com a formalitat, dels meus propis fills quan penso que potser fa massa dies que no els pregunto res més enllà de si han menjat. No sé si aconseguiré fer-ho amb la constància i la discreció amb què ho va fer ella durant tants anys. Però cada vegada que trec el paper i escric un nom, penso en aquella lletra petita i inclinada, i sento que estic continuant, a la meva manera, una conversa que ja no podré tenir mai amb ella, però que potser encara puc tenir amb els altres mentre hi soc a temps.