La meva mare i la llista de la compra

Buidant el pis de la meva mare, tres setmanes després del seu enterrament, vaig trobar una capsa de sabates a l'armari de l'entrada, amagada darrere d'una pila de tovalloles que ja no feia servir ningú. A dins hi havia desenes de llistes de la compra escrites en papers de tota mena: revers de rebuts del banc, sobres oberts amb una fulla de ganivet, marges de calendaris de fa deu anys, fins i tot el darrere d'una invitació de casament d'un cosí que no recordo haver conegut mai en persona. Devia haver-hi més de dues-centes llistes, potser tres-centes, escrites totes amb la mateixa lletra petita i inclinada cap a la dreta que reconeixeria enmig de mil lletres diferents.

Al principi, ho confesso, em va semblar una acumulació sense cap sentit, una d'aquelles manies de gent gran que guarda papers per por de llençar alguna cosa important. Vaig estar a punt de tirar-ho tot directament al contenidor de paper, com havia fet ja amb tantes altres coses aquella tarda: catàlegs de fa quinze anys, factures pagades de fa un segle, targetes de felicitació buides que mai va arribar a fer servir. Però alguna cosa em va aturar la mà just quan tenia la capsa a sobre del contenidor obert. Potser va ser la lletra, tan reconeixible, o potser simplement el cansament de tota la tarda buidant una vida sencera en bosses d'escombraries. Vaig tornar a pujar la capsa a casa i, aquella nit, en lloc de sopar, em vaig asseure a la taula de la cuina i vaig començar a llegir-les una per una.