La nit en què Francesc ho va deixar tot

Francesc de Bernardone tenia gairebé tot allò que un jove d'Assís podia desitjar. El seu pare, Pietro, comerciava amb teles i el negoci anava bé. Francesc vestia com vestien els rics, cantava amb els amics fins tard i somiava, com tants altres, a fer-se un nom com a cavaller.

Assís, a començaments del segle XIII, era una ciutat petita i orgullosa, encaixada entre les muntanyes de l'Úmbria, que acabava de sacsejar-se de sobre el domini dels nobles i vivia amb la impaciència pròpia de qui s'ha guanyat fa poc la seva llibertat. Els mercaders com Pietro de Bernardone hi eren, de fet, els nous senyors: no per la sang, sinó per les teles que portaven de França i pels diners que en treien.

Francesc havia crescut en aquesta ciutat com un peix a l'aigua. Coneixia cada carreró, cada plaça, cada taverna. Era generós fins a l'excés amb els amics: si algú li demanava diners els donava sense comptar-los, i si organitzava un sopar el pagava sencer sense mirar qui hi havia convidat. La gent el descrivia com el rei de la colla, el que triava les cançons i decidia cap a on anava la nit.

Tanmateix, sota aquesta superfície brillant, hi havia una inquietud que ell mateix no sabia anomenar. Volia ser algú important, això sí, però no acabava de saber en què consistia aquesta importància. La cavalleria li semblava la resposta: armadura, cavall, un senyor a qui servir, una causa que donés sentit a totes aquelles nits de disbauxa.

La guerra li va treure aquell somni de les mans. Assís es va enfrontar a la ciutat veïna de Perusa, i Francesc hi va anar amb entusiasme, convençut que tornaria com un heroi. En canvi, la batalla es va perdre i ell va ser fet presoner. Va passar gairebé un any tancat en una masmorra, entre presoners de totes les classes socials, esperant que el seu pare pagués el rescat.

Els companys de captiveri recordaven, anys després, que Francesc, malgrat les privacions, mantenia un humor estrany: no es queixava com els altres, i de vegades reia sol, com si veiés alguna cosa que ningú més veia. Un d'ells el va arribar a titllar de boig; un altre, més perspicaç, va dir que semblava un home que esperava alguna cosa.

Quan finalment va tornar a casa, ja no era el mateix. La presó l'havia deixat malalt, amb febres que tornaven i el debilitaven durant setmanes. Va estar mesos convalescent, mirant per la finestra les muntanyes que abans només havia vist des del cavall. Els qui el coneixien deien que havia tornat un altre: més callat, més lent, com si escoltés una conversa que els altres no sentien.

Recuperat a mitges, va tornar a intentar-ho amb les armes. Un noble de la regió reclutava homes per anar a lluitar al sud d'Itàlia, i Francesc, encara aferrat al seu somni de cavalleria, es va allistar. Va sortir d'Assís amb l'armadura més cara que va poder comprar. Va arribar només fins a Spoleto.

Allà, diu la tradició que va tenir un somni o una visió nocturna en què una veu li preguntava a qui volia servir més, el senyor o el criat, i, en respondre que el senyor, la mateixa veu li retornava la pregunta: per què, doncs, seguia el criat i abandonava el senyor. Va desmuntar del cavall l'endemà i va tornar a Assís. Els amics no ho van entendre; el seu pare, encara menys.

Va començar a passar hores fora de la ciutat, entre pedres velles i esglésies mig caigudes. Buscava el silenci de manera gairebé física, com qui busca aire després d'haver estat massa temps sota l'aigua. Els seus antics companys el van seguir un temps demanant-li que tornés a organitzar les festes, però Francesc cada vegada els seguia menys el ritme.

Va començar, també, a acostar-se als malalts que abans evitava amb una repugnància que ni ell mateix s'explicava. A la vora d'Assís hi havia un lloc on vivien els leprosos, apartats de tothom, i Francesc havia après des de petit a fer un tomb llarg per no haver-los de veure de prop.

Un dia, cavalcant pel camí, es va trobar un d'aquests malalts just al davant, sense possibilitat d'esquivar-lo. Va sentir la primera onada del vell fàstic i, tot seguit, alguna cosa el va empènyer a fer exactament el contrari del que hauria fet sempre: va baixar del cavall, es va acostar i li va posar unes monedes a la mà deformada. I llavors, diuen les fonts franciscanes més antigues, el va abraçar i el va besar.

Ell mateix ho explicaria després, ja al final de la seva vida, amb una frase senzilla que resumia tota la conversió: allò que li resultava amarg se li va tornar dolç. No parlava en abstracte. Parlava d'una pell concreta, d'una olor concreta, d'una por concreta que havia deixat de manar-lo.

A partir d'aquell moment va començar a visitar l'hospital dels leprosos amb regularitat, portant-hi menjar i vetllant els malalts més greus. El seu pare, que sentia parlar d'aquestes visites amb una barreja de vergonya i alarma, va començar a témer que el fill que havia d'heretar el negoci s'estava perdent per un camí sense retorn.

El detonant final, però, va ser una església. Francesc pregava sovint a l'ermita mig enrunada de Sant Damià, a les afores d'Assís, davant d'un crucifix bizantí pintat sobre fusta. Segons el relat que ell mateix va transmetre als primers companys, en un d'aquells moments de pregària va sentir que la imatge li deia: «Francesc, vés i repara la meva casa, que, com veus, s'enruna tota.»

Va entendre-ho, en un primer moment, de manera ben literal: calia arreglar aquella església de pedra que se li queia a trossos. Va agafar unes quantes peces de tela del magatzem del seu pare, les va vendre al mercat de la ciutat veïna de Foligno, i va tornar amb els diners per donar-los al capellà de Sant Damià.

El capellà, prudent, es va negar a acceptar diners que sospitava mal obtinguts. Pietro de Bernardone, en assabentar-se'n, va muntar en còlera. No era només l'afer dels diners: era la vergonya pública, la idea que el seu fill s'havia convertit en la riota de la ciutat, un jove ric que rondava pels carrers amb roba bruta parlant de reparar esglésies velles.

Francesc, per evitar l'enfrontament directe, es va amagar durant setmanes en una cova prop de la ciutat. Quan finalment va reaparèixer, prim i desorientat, la gent del carrer el va confondre amb un boig i li van tirar fang. El seu propi pare el va anar a buscar, el va arrossegar cap a casa i el va tancar en un racó, encadenat, esperant que la mare, Pica, que estava d'absent, no ho descobrís.

Quan Pica va tornar, va deslliurar el fill mentre el marit era fora de viatge de negocis. Aquell gest matern, poc documentat però versemblant donada la personalitat de la dona, no va resoldre res: només va ajornar l'enfrontament que tots dos sabien que arribaria.

El moment de la ruptura va arribar en públic. El seu pare el va portar davant del bisbe d'Assís per reclamar-li els diners i les teles que Francesc havia donat, exigint que renunciés formalment a qualsevol herència, ja que un fill que actuava així no mereixia portar el seu cognom.

El bisbe Guido, home prudent i respectat, va convocar l'acte a la plaça, davant de la catedral, amb tota la ciutat mirant. Va demanar a Francesc que retornés els diners, cosa amb què el jove va estar d'acord sense discutir. Però Francesc no es va aturar aquí.

Davant de tothom, es va treure la roba, peça per peça, fins a quedar-se despullat davant del bisbe, dels canonges i dels seus antics amics. Va dipositar la roba i les monedes que li quedaven als peus de Pietro i va pronunciar unes paraules que els testimonis van recordar durant dècades: que fins llavors l'havia anomenat pare, però que a partir d'aquell dia només diria «Pare nostre, que ets al cel».

El bisbe, commogut, el va cobrir amb el seu propi mantell. Pietro, humiliat i furiós, va recollir la roba i els diners i va marxar sense dir res més. Mai més, segons les fonts, va tenir una relació propera amb el fill; alguna tradició posterior, més tardana i difícil de confirmar, diu que en va guardar rancor fins a la mort.

No va marxar amb un pla. Va marxar amb les mans buides, i això és el que fa la seva història tan incòmoda i tan lluminosa alhora. Els primers mesos els va passar reparant murs d'esglésies petites, demanant pedres pel camí, dormint on podia, sovint en coves o sota porxos, menjant les sobres que li donaven.

Va cantar sol pels camins, en francès, la llengua que havia après admirant els joglars, i quan uns lladres el van assaltar i li van preguntar qui era, va respondre que era «el herald del gran Rei», una resposta que li va costar una pallissa i una nit tirat en una rasa nevada, però que ell recordaria amb un cert orgull.

A poc a poc se li van afegir companys. Primer un, un antic conegut de la ciutat anomenat Bernat de Quintavalle, home ric que va vendre tots els seus béns i els va repartir entre els pobres abans d'unir-s'hi. Després un altre, i un altre, fins a arribar a onze homes que havien deixat oficis, famílies i cognoms per compartir aquella vida de captaires voluntaris.

Cap d'ells no tenia res, i per això no tenien res a perdre. Vivien de la caritat, treballaven quan els oferien feina a canvi de menjar i predicaven pels pobles amb un llenguatge senzill, sense pretensions teològiques, parlant de penediment i de pau amb l'accent directe de qui ho ha viscut, no de qui ho ha estudiat.

La gent d'Assís, que se n'havia rigut, va començar a mirar-los d'una altra manera. Alguns els seguien un tros de camí per escoltar-los; d'altres els donaven pa a la porta de casa sense fer preguntes. Fins i tot els qui els consideraven excèntrics reconeixien que hi havia alguna cosa de genuí en la manera com tractaven els pobres i els malalts, sense fer-ne un espectacle.

El 1209 Francesc va decidir portar la seva petita fraternitat a Roma per demanar l'aprovació del papa Innocenci III per a la seva forma de vida, escrita en poques línies extretes directament de l'Evangeli. Diu la tradició que el papa, en veure aquell grapat d'homes esparracats, va dubtar; també diu la tradició que va tenir un somni en què veia un pobre sostenint amb les mans l'església de Sant Joan del Laterà, a punt de caure, i que hi va reconèixer Francesc.

Fos com fos, l'aprovació va arribar, encara que fos oral i provisional. Francesc va tornar a l'Úmbria amb el permís per predicar i, més important encara, amb la confirmació que el seu camí no era una bogeria aïllada sinó una forma de vida que l'Església podia acollir.

El grup va créixer de manera que ell mateix trobava difícil de gestionar. D'onze homes van passar a ser centenars en pocs anys, escampats per Itàlia i després per mig continent. Francesc, que mai no havia volgut ser superior de ningú, es trobava havent de resoldre disputes, escriure regles i enviar germans a llocs que ni ell coneixia.

No sempre en va sortir ben parat. Cap al final de la seva vida, alguns companys van començar a interpretar la pobresa amb menys radicalitat que ell, buscant cases més grans i menys precarietat. Francesc, malalt i gairebé cec, es va sentir de vegades desplaçat del moviment que ell mateix havia encès, i això li va costar disgustos que les fonts primerenques no amaguen.

Als anys posteriors se li va afegir també la relació amb Clara d'Assís, una noia noble que, inspirada pel seu exemple, va fugir de casa una nit per unir-se-li i fundar la seva pròpia branca femenina de vida pobra. La correspondència i els testimonis entre tots dos parlen d'un afecte fratern, sincer, que va durar fins a la mort de Francesc.

Cap a la fi de la seva vida, ja malalt dels ulls i del cos, es va retirar a la muntanya de La Verna, on, segons la tradició franciscana més antiga, va rebre a la carn les nafres de la crucifixió, un fet que els seus biògrafs contemporanis, Tomàs de Celano al capdavant, van descriure amb detall poc després de la seva mort.

Va morir el 1226, cantant, diuen, un dels seus propis poemes, el Càntic de les criatures, on lloava el sol, la lluna, l'aigua i fins i tot la mort, a qui anomenava germana. Va demanar que el deixessin morir despullat a terra, com havia viscut, i així ho van fer.

Dos anys després va ser canonitzat, una rapidesa excepcional que mostra fins a quin punt la seva figura havia calat en la imaginació de l'època. Es va construir a Assís una basílica enorme per acollir les seves relíquies, una paradoxa que segurament l'hauria fet somriure amagant-se, ell que havia rebutjat tota possessió.

El que fa que aquesta nit sigui important no és el gest espectacular de despullar-se davant del bisbe. És el que va venir després: una vida sencera sostenint aquella decisió, dia rere dia, quan ja no hi havia públic mirant, quan la novetat s'havia esgotat i només quedava la feina lenta de mantenir-se fidel a una elecció feta en un instant de lucidesa.

Vuit segles després, el seu nom continua sent un dels més reconeguts del món, adoptat fins i tot per persones alienes a qualsevol fe, per la seva relació amb els animals, amb els pobres, amb la senzillesa. Potser perquè, sota les capes de llegenda que s'hi han anat afegint, hi batega encara la història concreta d'un jove que un dia va decidir que la roba que duia no li pertanyia del tot.

Encara avui es pot visitar Sant Damià, l'ermita on va sentir aquella crida, mantinguda gairebé tal com era, amb les pedres fosques i el silenci espès que li devia agradar. Els turistes que hi entren, sovint sense saber-ne gaire res, baixen la veu de manera espontània, com si l'edifici mateix demanés discreció.

També es conserva, a la basílica que porta el seu nom, la túnica remendada que se li atribueix, plena de pedaços cosits amb fils de colors diferents, testimoni silenciós d'una pobresa que no era pose sinó necessitat quotidiana. No hi ha res de sumptuós en aquella peça de roba, i potser per això diu més que qualsevol discurs.

El seu pare, Pietro, no apareix gairebé mai més a les fonts després de l'escena de la plaça. Alguns historiadors han volgut imaginar un reconciliament tardà; les fonts, però, callen, i aquest silenci és, en si mateix, una part important de la història: no totes les ruptures es tanquen amb un abraçada final.

El que sí que sabem és que la seva mare, Pica, va viure prou anys per veure el fill convertit en una figura coneguda més enllà d'Assís, i que, segons la tradició familiar recollida per biògrafs posteriors, mai no va deixar de sentir-se orgullosa d'ell, encara que no ho entengués del tot.

La història de Francesc s'ha explicat de mil maneres diferents al llarg dels segles: com a exemple de renúncia radical, com a precursor de la sensibilitat ecològica, com a figura política reclamada per esquerres i dretes per igual. Totes aquestes lectures diuen alguna cosa d'ell, però cap no esgota del tot allò que va passar aquell dia a la plaça d'Assís.

Perquè, al capdavall, el que hi va haver va ser un jove que havia tingut por dels malalts, por de la pobresa, por de decebre el seu pare, i que va decidir, en un moment concret i irrepetible, deixar de fugir d'aquesta por. La resta de la seva vida, amb totes les seves contradiccions i cansaments, va ser l'intent constant de mantenir-se fidel a aquella decisió.