Quan la mar es va endur les xarxes

El llevant va començar a bufar el dijous a la tarda, quan encara semblava una ventada com tantes altres. La Maria Grau va sortir al moll a mirar el cel i va veure aquella franja violàcia que els vells del port anomenaven "el cel del castig". Va trucar al seu germà, en Pau, que era a mar amb la barca gran, i li va dir que tornés. Ell va riure una mica, com sempre feia quan la seva germana s'espantava abans d'hora, però va virar rumb al port igualment.

A la nit, el vent ja no era una amenaça sinó una certesa. Les onades passaven per damunt de l'escullera i esquitxaven els fanals del passeig. Les persianes cruixien com si algú les volgués arrencar. En Pau va assegurar la barca amb tres caps més dels habituals, i tot i així la va sentir gemegar contra els pneumàtics del moll tota la nit, com un animal ferit que no sabia què li passava.

El temporal va durar dinou hores. Al matí, quan finalment el vent va amainar prou perquè la gent gosés sortir de casa, la platja era un magatzem trencat: fustes que havien estat barques, boies escampades com joguines de nen gegant, una nansa sencera penjada d'una farola, i una barca petita, la de'n Ramon el Coix, sencera però capgirada damunt del cotxe d'algú que ningú va saber identificar durant hores.

La família Grau ho va perdre tot el que tenien al mar: les dues barques, la gran i la petita, i les xarxes que havien heretat del besavi Sebastià, unes xarxes que ja gairebé no s'usaven per pescar sinó que es guardaven per respecte, perquè eren les que havia teixit ell mateix amb les mans quan encara no hi havia nylon i tot es feia amb cànem encerat. No estaven assegurades perquè feia tres anys que anaven justos, des que va morir el pare i van haver de repartir l'herència entre quatre germans que vivien en quatre llocs diferents del món.

La Maria va baixar al moll amb la primera claror, encara en pijama sota l'abric, i es va quedar plantada davant del que quedava del seu mitjà de vida. No hi havia gaire cosa a mirar: unes fustes negres, uns claus rovellats que sobresortien de l'arena, i el buit, sobretot el buit, allà on hi hauria d'haver hagut dues barques amarrades.

Es va asseure a la sorra freda i humida i no va plorar. Un veí, en Toni del bar, li va preguntar si estava bé, i ella va respondre que sí, que ja ploraria quan tingués temps. Ho va dir amb una serenitat que a en Toni li va semblar gairebé inquietant, com si la Maria hagués decidit d'entrada que el plor era un luxe que aquell matí no es podia permetre.

Al migdia van començar a arribar els veïns. No van portar discursos ni paraules de consol fàcil: van portar cordes, van portar cafè calent en termos, van portar mans. En Jaume, el mecànic del carrer de baix, va oferir el seu taller perquè hi poguessin assecar els motors que s'havien mullat. La mestra de l'escola, la Rosa, va organitzar els nens més grans perquè anessin classificant, entre les runes de fusta i xarxa, què es podia salvar i què no.

"Això encara serveix", deia la Rosa mentre aixecava un tros de xarxa mig esquinçat, "si algú té paciència per apedaçar-lo." I els nens l'amuntegaven en una banda, separat de la fusta trencada que ja només servia per fer foc.

El que va sorprendre de veritat la Maria no va ser la solidaritat del poble, perquè aquella la coneixia de tota la vida i sabia que als pobles de mar la gent es xiuxiueja les desgràcies els uns als altres com si fossin pròpies. El que la va sorprendre va ser la Marisa.

La Marisa era la seva veïna de sempre, la que vivia a la casa del costat des que la Maria tenia memòria. Feia nou anys que no es parlaven per un tema de paret mitgera: una humitat que havia sortit al menjador de la Marisa i que ella deia que venia de la teulada mal arreglada dels Grau, i que la Maria sempre havia negat amb la mateixa tossuderia amb què la seva mare li havia ensenyat a no cedir mai en allò que creia just. Nou anys de bon dia sec, de mirades que s'esquivaven al carrer, de nens que jugaven junts però que les mares no convidaven mai a berenar a l'altra casa.

Aquell migdia, mentre la Maria encara seia envoltada de fustes trencades, va veure venir la Marisa pel carreró, amb una olla fumejant entre les mans embolicades amb un drap. Es va aturar davant d'ella, li va allargar l'olla i va dir només: "És brou de peix, encara en tenia del que vaig fer ahir, abans que tot això passés." No va dir res del passat, ni de la humitat, ni dels nou anys. La Maria va agafar l'olla amb les mans tremoloses, més pel fred que per res més, i li va dir gràcies amb la veu esquerdada.

"No cal que en parlem ara", va dir la Marisa, com si li llegís el pensament. "Ja en parlarem quan calgui. Avui només cal que mengeu calent."

I se'n va anar, deixant la Maria amb l'olla a la falda i una sensació estranya al pit, com si una part d'ella s'hagués desfet just en el mateix moment que es desfeia tot el que tenia al moll.

Els dies següents van ser d'inventari i de dol petit. La Maria i en Pau van anar a parlar amb l'ajuntament, que els va oferir una ajuda que no arribava ni a la meitat del que necessitarien per comprar una barca nova, encara que fos de segona mà. Van anar al banc, i el director, que els coneixia de tota la vida perquè havia anat a escola amb el seu pare, els va mirar amb pena però amb les mans lligades: sense garanties no hi havia crèdit, i les úniques garanties que tenien eren precisament les barques que ja no existien.

"No sé com ho farem", va dir en Pau una nit, assegut a la cuina de la Maria, amb un got de vi que no s'havia begut. "Sense barca no hi ha feina, i sense feina no hi ha manera de pagar una barca nova. És un cercle que no s'obre per enlloc."

La Maria no va respondre de seguida. Mirava per la finestra cap al moll, on encara es distingien, sota la llum groguenca dels fanals, les restes que encara no s'havien retirat del tot. Va pensar en el besavi Sebastià, en les xarxes que havia teixit ell mateix, fil a fil, en un temps en què tampoc hi havia gaire res i tothom s'ho havia de fer tot amb les mans.

"El besavi no tenia res quan va començar", va dir finalment. "Ni barca ni xarxes. Només tenia mans i un poble al voltant. Potser és el que ens toca ara: tornar a començar amb les mans."

En Pau la va mirar amb una barreja d'esperança i d'esgotament. "Les mans no basten per fer una barca, Maria."

"No", va admetre ella. "Però basten per demanar ajuda sense vergonya. I potser és això el que mai hem sabut fer bé, els d'aquesta família: demanar."

Aquella conversa va marcar un canvi. L'endemà, la Maria va anar a parlar amb el mossèn de la parròquia, el pare Ignasi, un home ja gran que havia batejat mig poble i que enterrava l'altra meitat. No hi havia anat a demanar diners, sinó simplement a seure una estona en el silenci fresc de l'església, com feia de petita quan alguna cosa li pesava massa per dur-la sola.

"No sé si Déu ens ha enviat aquest temporal per ensenyar-nos alguna cosa", li va dir al mossèn, asseguda al primer banc, "o si simplement el mar fa el que li dóna la gana i nosaltres hi som al mig."

El pare Ignasi va somriure, aquell somriure cansat i pacient que tenia després de tants anys d'escoltar penes iguals amb noms diferents. "No crec que Déu enviï temporals per castigar-nos, Maria. Els temporals passen perquè el mar és el mar. Però sí que crec que Déu és capaç d'entrar per l'escletxa que deixa un temporal i fer-hi alguna cosa que abans no hi cabia."

"Com què?", va preguntar ella, gairebé desafiant.

"Com la Marisa portant-te brou", va dir el mossèn, sense pestanyejar. "Al poble ja se sap tot, filla. I diuen que feia nou anys que no us parlàveu."

La Maria va abaixar la mirada. "Un mur és un mur, encara que sigui de paraules. No sé si un temporal l'esberla així com així."

"No l'esberla el temporal", va respondre el mossè. "L'esberla la persona que decideix travessar-lo amb una olla de brou a les mans. El temporal només li ha donat una excusa que abans no tenia."

La Maria va sortir de l'església amb el cap ple de coses per rumiar, però amb el pes una mica més lleuger. No havia trobat cap solució per a la barca, però havia trobat, potser, una manera diferent de mirar el que els havia passat.

Els dies es van convertir en setmanes. El poble, que vivia sobretot de la pesca i del turisme d'estiu, va organitzar-se com sabia fer sempre que calia: amb sopars solidaris al local de la cofradia, amb una rifa que va organitzar la mestra Rosa amb els nens de l'escola, amb una col·lecta que va córrer de mà en mà als bars del passeig. No era gaire diners, comparat amb el preu d'una barca, però era alguna cosa, i sobretot era un gest que deia: no esteu sols en això.

En Toni del bar va posar un pot de vidre al taulell amb un cartell escrit a mà: "Per a la Maria i en Pau, per tornar a sortir a mar". Els turistes que passaven l'estiu abans hi havien deixat monedes sense saber ben bé per què, però els d'aquell any, que eren pocs perquè encara era juny i la temporada tot just començava, hi deixaven bitllets amb una convicció que semblava gairebé devota.

La Marisa i la Maria, mentrestant, van començar a parlar-se de nou, primer amb frases curtes sobre el temps o sobre com anava la recollida de la platja, després amb converses més llargues assegudes al portal de casa, amb un cafè entre les mans, mentre els homes treballaven al moll retirant runes. Un dia, la Marisa li va dir, gairebé de passada, mentre mirava cap a un altre costat: "Saps què, potser la humitat no venia de casa vostra. Potser venia de la meva pròpia teulada, que ja fa temps que hauria d'haver arreglat. M'ha costat molt admetre-ho."

La Maria no va dir res de moment. Després va allargar la mà i la va posar sobre la de la Marisa. "Tant se val d'on venia", va dir. "El que compta és que t'he trobat a faltar, aquests anys."

"Jo també", va respondre la Marisa, amb els ulls humits. "Érem tan tossudes."

"Encara ho som", va riure la Maria, "però potser ara ho serem juntes en comptes de l'una contra l'altra."

Amb les xarxes va passar una cosa semblant a un miracle petit. Un dia, un grup de dones del poble, encapçalades per la Rosa i per una veïna que havia après a fer ganxet de la seva àvia, es van reunir al local de la cofradia amb els trossos de xarxa que els nens havien salvat de les runes. Van decidir que, ja que no podien tornar a teixir unes xarxes de pesca senceres en poc temps, almenys podien apedaçar el que quedava i fer-ne alguna cosa: una xarxa petita, simbòlica, amb els fils vells del besavi Sebastià barrejats amb fils nous, per penjar-la al local com a record del que havien passat.

"És com nosaltres", va dir la Rosa mentre ensenyava el resultat a la Maria, un embolic irregular de fils vells i nous, nuats amb paciència i sense pressa. "Vella i nova alhora. Trencada i apedaçada. Però encara aguanta."

La Maria va tocar els fils del besavi, ennegrits per l'aigua i el sol, barrejats amb el nylon blanc dels fils nous, i per primera vegada des del temporal va plorar. No de tristesa, exactament, sinó d'una cosa més complicada, una barreja de pèrdua i de gratitud que no sabia com anomenar.

"Ja tenies temps", li va dir en Pau, que havia entrat sense que ella se n'adonés, recordant-li les seves pròpies paraules d'aquell primer matí.

"Sí", va respondre ella, eixugant-se les llàgrimes amb el dors de la mà. "Ja en tinc."

Va trigar catorze mesos, en total, a tornar a sortir a pescar amb una barca pròpia. Van haver de combinar l'ajuda de l'ajuntament, la col·lecta del poble, un petit préstec que finalment el banc els va concedir quan van veure que el poble sencer els avalava moralment encara que no legalment, i els estalvis d'en Pau, que havia treballat aquells mesos fent de mariner llogat en una barca d'un poble veí, tornant cada nit tard i cansat però sense queixar-se mai.

El dia que la nova barca, més petita que les dues que havien perdut però tota seva, va sortir per primera vegada del moll, mig poble hi era per veure-ho. No hi havia banda de música ni discursos, però hi havia en Toni amb el seu pot de vidre buit ja fa temps, hi havia la Rosa amb els seus alumnes que havien crescut una mica aquell any, hi havia el pare Ignasi beneint la barca amb l'aigua tal com feia amb totes les barques noves del poble, i hi havia la Marisa, agafada del braç de la Maria, mirant com el seu marit i en Pau s'allunyaven cap a alta mar amb la primera llum del matí.

Quan van tornar, hores després, amb la bodega plena, no van vendre la primera captura al mercat com haurien fet en un any normal. La Maria va decidir, i en Pau hi va estar d'acord sense pensar-s'ho gaire, que aquell peix es repartiria pel carrer, casa per casa, com un agraïment que no cabia en paraules.

Van anar picant a les portes amb cistells plens de peix fresc, dient simplement "per vosaltres", sense esperar res a canvi, ni tan sols un gràcies llarg, perquè la Maria havia après, aquell any, que hi ha gestos que no necessiten resposta, només necessiten ser fets.

Quan van arribar a casa de la Marisa, aquesta els va obrir la porta amb un somriure que ja no tenia res de forçat, com si els nou anys de silenci haguessin estat un altre temporal, més lent però igual de destructor, que finalment també havia amainat.

"Peix fresc", va dir la Maria, allargant-li el cistell.

"Sembla que la mar us ha tornat alguna cosa, després de tot", va respondre la Marisa, agafant el cistell amb totes dues mans.

"No sé si ens ha tornat res", va dir la Maria, mirant cap al moll on la barca nova estava amarrada, balancejant-se suaument amb el ritme tranquil d'un vespre sense vent. "Però ens ha ensenyat a rebre. I això, potser, no ho hauríem après mai si tot ens hagués anat bé."

Aquella nit, la Maria va tornar a seure a la sorra, aquest cop sense fred i sense presses, i va pensar en el besavi Sebastià, en les seves mans encallides teixint fil a fil sota un porxo, sense saber que un dia les seves xarxes, ja fetes miques, tornarien a unir un poble sencer. Va pensar que potser era això, al capdavall, el que quedava de tota la seva feina: no els nusos ni el cànem, sinó la manera com la gent aprenia, generació rere generació, a ajudar-se sense que ningú els ho hagués de demanar dues vegades.

Es van quedar allà una estona, les dues dones al portal, mirant el capvespre baixar sobre les cases del poble, sense necessitat de dir res més. Al lluny, el mar continuava fent el mateix soroll de sempre, indiferent a les vides que trencava i a les que, sense voler-ho, també ajudava a refer.