Quan la mar es va endur les xarxes

El llevant va començar a bufar el dijous a la tarda, quan encara semblava una ventada com tantes altres. La Maria Grau va sortir al moll a mirar el cel i va veure aquella franja violàcia que els vells del port anomenaven "el cel del castig". Va trucar al seu germà, en Pau, que era a mar amb la barca gran, i li va dir que tornés. Ell va riure una mica, com sempre feia quan la seva germana s'espantava abans d'hora, però va virar rumb al port igualment.

A la nit, el vent ja no era una amenaça sinó una certesa. Les onades passaven per damunt de l'escullera i esquitxaven els fanals del passeig. Les persianes cruixien com si algú les volgués arrencar. En Pau va assegurar la barca amb tres caps més dels habituals, i tot i així la va sentir gemegar contra els pneumàtics del moll tota la nit, com un animal ferit que no sabia què li passava.