Sobre la pressa

He comptat les vegades que he mirat el mòbil avui abans de les nou del matí: catorze. No buscava res en concret. Ho feia per omplir espais de tres segons, aquests intervals minúsculs entre una acció i la següent que, de sobte, se m'han tornat insuportables. Esperar l'ascensor, esperar que bulli l'aigua, esperar que el semàfor es posi verd: cada un d'aquests buits m'ha semblat, aquest matí, una amenaça. I m'he preguntat què hi ha, exactament, en aquests tres segons, que em fa treure el mòbil de la butxaca amb la mateixa urgència amb què algú es tapa una ferida.

Sospito que la pressa no és, com m'agradaria creure, una qüestió d'agenda plena. No és que tingui tantes coses a fer que no em quedi ni un minut. És una altra cosa, més incòmoda de mirar de front: si m'aturo, si deixo de moure'm, apareixen preguntes que porto anys ajornant. Preguntes sobre si el que faig té sentit, sobre si estic vivint la vida que volia o simplement la que m'ha anat passant per davant i he acceptat perquè dir que no feia mandra. La pressa, doncs, funciona com un soroll de fons que tapa un silenci que em fa por.

Recordo la primera vegada que vaig ser conscient d'això. Feia cua al banc, un d'aquests tràmits absurds que triguen vint minuts a fer el que hauria de trigar dos. Havia oblidat el mòbil a casa. Al principi vaig sentir una mena de pànic lleuger, com quan et deixes les claus i encara no saps si tens les de recanvi. Després, a mesura que passaven els minuts, alguna cosa es va anar assentant. Vaig començar a mirar la gent que tenia al davant. Vaig notar la llum que entrava per la finestra i com queia sobre les cadires de plàstic. Vaig sentir, per primer cop en dies, el meu propi cos: el pes de les sabates, la tensió a les espatlles, la respiració curta que no sabia que tenia.

Vint minuts de cua em van ensenyar més sobre mi mateixa que una setmana sencera de dies plens. I això m'ha fet pensar que potser la pressa no és només un símptoma de l'època, encara que també ho sigui, sinó una tria que faig cada dia, gairebé sense adonar-me'n, per no haver de trobar-me amb mi mateixa massa estona seguida.

Hi ha una imatge que em ressona des de fa temps: la de l'aigua que corre. Quan un riu baixa amb força, remou el fons, aixeca el llot, i és impossible veure què hi ha sota la superfície. Només quan l'aigua s'atura, o almenys s'alenteix, el llot es diposita i l'aigua torna a ser transparent. La pressa és aquesta aigua remoguda constant. Em manté sempre en moviment, sempre reaccionant, sempre un pas per davant de la pregunta que no vull fer-me. Però no em deixa veure res del que hi ha al fons.

El problema és que hem après a valorar precisament això: el moviment constant, la disponibilitat immediata, la capacitat de respondre a tot en el mateix instant que arriba. Vivim en una cultura que confon l'ocupació amb la importància, i que sospita de qui s'atura com si aturar-se fos un luxe que només es poden permetre els qui no tenen res més urgent a fer. Jo mateixa he caigut moltes vegades en aquest parany: he explicat com un mèrit el fet d'estar sempre corrent d'una cosa a l'altra, com si això demostrés que la meva vida és plena, quan potser només demostra que tinc por de comprovar què hi ha si m'aturo.

He provat una cosa senzilla, gairebé ridícula de tan petita: cada dia, un tram del trajecte sense mirar res. Quatre parades de metro. Res de mòbil, res de llibre, res de música als auriculars. Només jo, asseguda o dreta segons toqui, mirant les portes que s'obren i es tanquen, o els reflexos a la finestra, o la gent que puja i baixa sense saber cap on van les seves presses particulars.

Les primeres vegades va ser francament incòmode. Notava una picor a les mans, com si em faltés alguna cosa. El cos, avesat a estar sempre entretingut, protestava. Buscava excuses: mira el rellotge, mira si tens algun missatge, repassa la llista de la compra mentalment. Vaig haver de disciplinar-me una mica, dir-me que no, que aquell tram era intocable, que ho podia fer tota la resta del dia menys en aquelles quatre parades.

Amb el temps, la incomoditat es va anar transformant en una altra cosa. No diré que en plaer, perquè seria exagerar, però sí en una mena de descans que no sabia que necessitava. Vaig començar a notar detalls que abans em passaven completament per alt: la manera com un home gran es cordava l'abric amb una lentitud gairebé cerimoniosa, la conversa fragmentada de dues noies que reien sense motiu aparent, l'anunci publicitari que porta anys al mateix lloc i que mai havia llegit sencer. Petites coses, sí, però eren meves d'una manera que les notícies del mòbil no ho són mai.

I això m'ha fet adonar-me d'una cosa important: la pressa no només m'allunya de les preguntes incòmodes, sinó que també m'allunya del món tal com és, en la seva textura concreta i quotidiana. Quan vaig sempre corrents, el món es converteix en una successió de tràmits: la feina, el sopar, les rentadores, els missatges pendents de respondre. Tot es converteix en una tasca a resoldre, mai en una experiència a viure. I la vida, si només és una llista de tasques, per llarga que sigui, no arriba mai a ser una vida sencera.

Un amic em va dir un dia que la pressa és, al capdavall, una forma de fugida cap endavant. Que quan corres, no cal mirar enrere ni mirar dins, perquè tota l'energia es concentra en el pas següent. I té raó, crec. La meva pressa dels darrers anys ha coincidit, ara que ho miro amb una mica de distància, amb els moments en què m'hauria calgut aturar-me a pensar coses més grosses: si la feina que faig m'omple de debò, si la relació en què estic és la que vull, si els somnis que tenia als vint anys encara em diuen alguna cosa o ja han quedat enrere sense que jo els hagi acomiadat com toca.

És incòmode, aturar-se. També és l'única estona del dia en què noto que sóc algú i no una llista de tasques. Aquesta frase, que vaig escriure fa temps en un paper que encara guardo doblegat a la cartera, resumeix bé el que he anat descobrint aquests mesos. Perquè quan m'aturo, encara que sigui només quatre parades de metro, deixo de ser la dona que ha de fer, entregar, respondre, gestionar, i torno a ser, simplement, algú que respira i que mira. I aquest algú, que sembla tan poca cosa comparat amb totes les funcions que exerceixo durant el dia, és en realitat el més essencial de tot.

No vull idealitzar la lentitud, perquè seria caure en un altre parany, igual de fals que el de la pressa constant. Hi ha dies en què cal córrer, en què les circumstàncies no permeten deturar-se, i no té sentit sentir-se culpable per això. El que he après no és que calgui viure sempre a càmera lenta, sinó que cal reservar-se, cada dia, algun espai petit i inviolable on la pressa no hi tingui accés. Un espai que no depengui de tenir un dia fluix o una setmana tranquil·la, sinó que estigui protegit fins i tot enmig del caos més gran.

Aquestes quatre parades de metro s'han convertit, per a mi, en aquest espai. No és gran cosa, uns deu minuts al dia, però n'hi ha prou perquè el llot es dipositi una mica i l'aigua recuperi, encara que sigui de manera parcial, la transparència. I des d'aquesta transparència petita, aconsegueixo veure coses que la resta del dia em queden amagades: què em fa por de debò, què enyoro, què voldria canviar i no m'atreveixo, què és important i què és només soroll disfressat d'urgència.

També he descobert que aquesta pràctica té un efecte que no esperava: em fa més paciente amb els altres. Quan estic sempre corrents, els altres em semblen obstacles: la persona que camina massa a poc a poc davant meu, el company que triga a explicar una idea, la mare que em truca just quan tinc cinc minuts per dinar. Però quan he passat una estona del dia sense pressa, sense la necessitat d'arribar enlloc, em resulta molt més fàcil tolerar el ritme dels altres, que no té per què coincidir amb el meu. La pressa, en el fons, també és una manera d'imposar el meu temps per damunt del temps de tothom més, com si el meu rellotge fos l'únic vàlid.

Hi ha un altre aspecte que m'ha sobtat descobrir: la pressa em fa oblidar coses. No parlo només d'oblits pràctics, com deixar-me les claus o no comprar el que necessitava. Parlo d'oblits més profunds, com oblidar la cara d'algú que estimo quan estic amb ell però amb el cap en una altra banda, o oblidar per què vaig triar la feina que faig, o oblidar el gust exacte del cafè del matí perquè me'l bec mentre miro la pantalla i no mentre el bec de debò. La pressa no només consumeix temps: consumeix també la memòria del present, aquella memòria immediata que fa que un moment quedi gravat com a propi i no com un fotograma més d'una pel·lícula que passa massa de pressa per retenir-ne res.

M'agradaria dir que ja he resolt aquesta qüestió, que ara visc amb la calma que predico en aquestes línies, però seria mentida. Continuo mirant el mòbil més del que voldria. Continuo sentint aquella estranya ansietat quan els tres segons de buit se m'apareixen davant. Però hi ha una diferència respecte a fa uns mesos: ara sé que aquesta pressa amaga alguna cosa, i quan la noto, en comptes de deixar-me arrossegar automàticament, em faig la pregunta. Què estic evitant, ara mateix, corrent tant?

De vegades la resposta és senzilla i sense gaire transcendència: estic evitant l'avorriment, res més. Però altres vegades la resposta em sorprèn, i descobreixo que darrere d'una pressa aparentment banal —contestar de seguida un correu que podia esperar, revisar per cinquena vegada les notícies— hi ha una inquietud més gran que prefereixo no mirar de front. I aquest simple fet de preguntar-m'ho, encara que no sempre trobi la resposta, ja em sembla un pas important. Perquè el primer pas per deixar de fugir no és deixar de córrer del tot, sinó adonar-se que s'està corrent.

Suposo que si hagués de resumir aquests mesos de reflexió en una sola idea, seria aquesta: la pressa és, moltes vegades, una manera educada i socialment acceptada d'evitar-se un mateix. Ningú sospita de qui va sempre enfeinat; al contrari, se'l lloa, se li reconeix la vàlua, se li diu que és una persona molt activa i molt necessària. Però darrere d'aquesta activitat incessant, sovint hi ha una persona que té por de quedar-se sola amb els seus propis pensaments encara que sigui durant quatre parades de metro.

No sé si arribaré mai a viure sense aquesta pressa del tot. Potser no cal, tampoc. Potser el que cal és, senzillament, no deixar que ho ocupi tot, reservar-li sempre un raconet al dia on no pugui entrar, un raconet on jo pugui tornar a ser, encara que només sigui durant deu minuts, algú i no una llista de tasques. I des d'aquest raconet, mirar la vida no com una cursa d'obstacles a superar el més ràpid possible, sinó com un trajecte que val la pena mirar per la finestra, encara que el tren vagi ple i encara que, com sempre, arribi tard a algun lloc.