Sobre la pressa

He comptat les vegades que he mirat el mòbil avui abans de les nou del matí: catorze. No buscava res en concret. Ho feia per omplir espais de tres segons, aquests intervals minúsculs entre una acció i la següent que, de sobte, se m'han tornat insuportables. Esperar l'ascensor, esperar que bulli l'aigua, esperar que el semàfor es posi verd: cada un d'aquests buits m'ha semblat, aquest matí, una amenaça. I m'he preguntat què hi ha, exactament, en aquests tres segons, que em fa treure el mòbil de la butxaca amb la mateixa urgència amb què algú es tapa una ferida.

Sospito que la pressa no és, com m'agradaria creure, una qüestió d'agenda plena. No és que tingui tantes coses a fer que no em quedi ni un minut. És una altra cosa, més incòmoda de mirar de front: si m'aturo, si deixo de moure'm, apareixen preguntes que porto anys ajornant. Preguntes sobre si el que faig té sentit, sobre si estic vivint la vida que volia o simplement la que m'ha anat passant per davant i he acceptat perquè dir que no feia mandra. La pressa, doncs, funciona com un soroll de fons que tapa un silenci que em fa por.