Esperança
El fanal de la senyora Amèlia
Un carrer estret, un llum groc i una promesa que ningú havia demanat.
Al carrer de la Pau no hi havia enllumenat des que van tallar el pressupost. A partir de les vuit, tornar a casa era caminar comptant portals amb la mà a la paret.
Tots menys un tram. Just davant del número 14, el terra es tenyia d'un groc tebi que venia d'una finestra del tercer pis. La senyora Amèlia deixava el llum del menjador encès fins que sentia l'última porta del carrer tancar-se.
💭 Per guardar al cor
Ningú et demanarà que il·lumines un carrer sencer. Encén el tros que et toca i mira qui s'hi afegeix.
💬 Què t'ha fet sentir aquesta història?
- Montse F.30/9/2026
M'ha remogut molt. L'he llegida dues vegades seguides.
- Ignasi R.27/9/2026
Gràcies per explicar-ho sense edulcorar res.
- Laia B.24/9/2026
L'he compartida amb el meu grup de lectura de la parròquia.
Històries que també et poden agradar
Esperança
El jardiner de l'hospital
Ningú li pagava per plantar res. I tot i així ho feia cada primavera.
Pregària
L'última fila
Entrava cada dijous, seia al final i marxava abans que acabés. Durant dos anys.
Esperança
La mestra que guardava cartes
Cada any feia escriure els alumnes al seu jo de vint-i-cinc anys. I les guardava.