El jardiner de l'hospital

El pati de l'ala nord era un rectangle de ciment amb quatre bancs de pedra, envoltat per les parets altes i grises de l'hospital comarcal, amb un tros de cel que només es veia si aixecaves bé el cap. Els familiars hi baixaven a plorar o a fumar, que sovint és el mateix gest fet amb objectes diferents a la mà, i les infermeres el travessaven de pressa camí de la cafeteria, sense parar-hi gaire atenció, perquè feia anys que aquell espai no era res més que un lloc de pas, sense res que convidés a quedar-s'hi més estona de la necessària.

En Tomàs Ribera havia estat jardiner municipal durant trenta-dos anys, cuidant les places i els parterres d'un poble que havia vist créixer i canviar de forma tres vegades, i havia après en aquell ofici una cosa que poca gent sap: que les plantes no distingeixen entre la cura que es fa amb alegria i la que es fa amb el cor trencat, i que totes dues fan créixer igual de bé els geranis. Es va jubilar amb seixanta-cinc anys, amb un acte petit a l'ajuntament i una placa que encara guardava en un calaix sense haver-hi trobat mai lloc a la paret.